Tercera setmana

¡Hola!

La setmana passada vaig parlar una mica de les diferències que hi ha en distints aspectes de l’educació entre l’escola industrialitzada i l’escola del coneixement. Haig de dir però, que aquests dies he llegit una sèrie de noves entrades de blocs que m’han fet tornar a reflexionar sobre l’avaluació, el temps en l’escola i els agrupaments. La veritat és que m’han semblat fantàstiques i per això no dubto en comentar-vos-les.

 A banda d'això, també explicaré una mica els reptes i objectius del segle XXI, així com les lleis educatives que hi hagut fins ara. 

En primer lloc, vull comentar l’entrada que ha fet Miguel Ángel Santos Guerra en El Adarve i que es titula “Diagnóstico inútil”. 

Té tota la raó al utilitzar com a metàfora el diagnòstic per definir l’avaluació, els exàmens que moltes vegades es fan sense cap sentit per a la vida. Aquest aspecte, de fet, era una característica permanent en la societat industrialitzada, però que encara en trobem molts de casos en la societat actual.

Els mestres fan una avaluació inútil, ja que simplement fan un examen escrit de continguts que inclou una nota numèrica. Aquesta serveix per decidir la nota final i classificar i sancionar, sense tenir en compte cap altre tipus de criteri. A més, estan mentalitzats la gran majoria en què aquesta és la seva única feina i res més.

Haig de dir que així no podem arribar enlloc, si simplement ens hem de fiar d'una nota i no tenir en compte cap altre criteri. Què passa amb el treball diari dels alumnes? Què té a veure el comportament en l'educació? Per què no es mira les diferents formes d'aprendre dels nens? Per què tot ha d'estar basat amb la teoria i res amb la pràctica? Totes aquestes preguntes i moltes més, espero contestar-les un cop que hagi començat la meva vida professional com a mestra. http://www.flickr.com/photos/usphospitales/5506441560/

Així ho expressa Santos Guerra en el seu bloc:

 “no es del todo seguro que el conocimiento que se adquiere en las escuelas sea útil para la vida, pero sí es seguro que, si demuestras que lo has adquirido, te lo cajean por una nota. Y la nota importa mucho porque en ella se refleja el éxito o el fracaso.”      

                                                                               

En segon lloc, també m'ha fet feflexionar l'entrada de Discentia, que més avall específic el què:

“La distribución de tiempos educativos no se hará por materias o relojes, sino por proyectos, tareas y plazos naturales”

“La programación educativa será diferente según edades, desarrollo y objetivos de cada etapa, que serán ciclos vitales.”

Efectivament, aquests són uns dels objectius del segle XXI: La flexibilitat del temps escolar i l’agrupament educatiu en diferents criteris i no només per l’edat. A més, aquests són uns dels objectius que jo pretenc prometre en un futur. Tota possibilitat que se'm presenti en la vida, ho aprofitaré per dur a terme un projecte apassionant que meravelli els nens. No tindrè en compte el tipus de matèria ni el rellotge, sinó la formació que pugui servir per a la vida als meus alumnes. De la mateixa forma, no faré distincions per edat, ni per sexe, ni per cultura, sinó per nivells d'aprenentatge. 

 A banda, d’aquests objectius, però, també hi ha una gran quantitat de reptes. El primer repte i el més necessari de tots és la professionalització i formació del personal docent, que han perdut el control. Alguns dels problemes d’això venen donats pel fet que hi ha distints models: el model funcional, el model especialitzat en una única matèria, el model autista que passa de tot, el model nostàlgic que enyora temps anteriors i el model basat amb la queixa permanent. No pot ser que el nostre món ens adelanti, hem d'anar al mateix pas o més endavant.

 El segon repte és la formació integral, al llarg de la vida, per arribar a ser autònom. Un altre repte és pot considerar que és el d’educar per competències. Un llibre que ho explica molt bé i que estam llegint és 11 ideas claves de cómo aprender y enseñar competencias d’Antoni Zabala i Laia Arnau.

Finalment, un altre repte que s'ha d'aconseguir, però que n'hi ha molts més, és el que va enfocat a la llei, el d’aconseguir la qualitat en l’educació. En el 1970, es va crear la LGE i aquesta ens va portar l’educació obligatòria fins als 14 anys i la conseqüent escolarització del 100% de la població. De totes formes, aquesta educació era molt selectiva i propedèutica. Propedèutica significa que simplement s’ensenya per preparar per la següent etapa i no per a la vida. Zabala i Laia Arnau ens diuen:

“Así, la etapa de educación infantil se asume como el medio de preparación para educación primaria, que a su vez tiene como objetivo preparar para la secundaria y la universidad”.

Així mai no es pot aprendre, els alumnes ho veuen com una carrera d'obstacles i de fases. No ho entenen com una aspecte de cara al futur i encara menys, no aprenen a aplicar el coneixement a les situacions de la vida real i als problemes que se'ls hi poden presentar. 

En el 1990 apareix la LOGSE, que amplia els anys d’escola, ja no té un sentit propedèutic i comença a parlar de l’educació especial. Haig de dir que em pareix vergonyós que fins aquest any no hi hagués cap mena d’atenció a la diversitat.

En el 2002, sorgeix la LOCE i és com un pas enrere perquè veu l’educació com un producte i no com una inversió: “La educación no es un producto, no es un mercado, no es algo a repartir o dividir. Es común y al mismo tiempo individual.” 

Així ens ho expressa el bloc Discentia. 

En l’actualitat tenim la LOE, oberta a noves cultures, però encara amb poca qualitat i amb molt de desprestigi cap el professor perquè aquest no pot marcar el seu currículum. 

Un dels possibles problemes és el llibre de text com a única font de coneixement. Ara tenim molts d'altres recursos: les TIC, enciclopèdies, llibres de consulta, globus del món, així com també la propia naturalesa, però aprofitant-la. 

Aquí vos deixo un vídeo que ho il·lustra molt bé i que està relacionat amb les lleis educatives:

Fins la setmana que ve!  

Eva Torres