Quarta setmana

Hola!

Aquesta nova entrada la començo amb molta emoció, amb uns sentiments profunds que són difícils d’expressar, però que estan submergits en una alegria immensa. Haig de dir que cada dia que passa sento un gran orgull per haver elegit el camí adequat, per haver començat els estudis d’infantil que finalment em convertiran en mestra. La veritat que un dels motius que m’ha provocat aquest estat d’emoció és el comentari de Pedro Villarrubia, que escriu en el meravellós bloc Discentia. El seu comentari m’ha deixat una benvinguda lliçó que utilitzaré sense cap dubte en un futur:

“ser experto en  nada y aprendiz en todo”

Exacta, aquesta és la clau. No creure que per ser mestra som tot coneixement, única font d’informació com era en el temps dels meus pares i els meus avis, sinó donar l’oportunitat de que els meus alumnes puguin construir el seu coneixement, ajudant-me a construir també el meu propi coneixement. Així tothom aprèn de tothom, i també dels propis errors.

Aquí deixo una imatge que vol expressar els meus sentiments, tal com diu la dita: “Una imagen vale más que mil palabras”:         

http://www.flickr.com/photos/diego-r/2860845656/

Ja que he començat parlant de Discentia, aprofitaré per fer una petita reflexió d’unes paraules que han set publicades aquestos dies del mateix bloc:

“35 años después, estamos aquí. Mi opinión es que aún hemos cambiado muy poco. Falta mucho. Basta mirar alrededor. Un ordenador, o miles, no cambian una manera de dirigir o de inspecionar, una forma de enseñar a la antigua, una falta de respeto hacia los y las maestras. Y hacia el alumnado.”

Totalment d’acord. L’educació des dels nostres avis fins l’actualitat pràcticament no ha canviat. I si  ho ha fet, és per perdre el respecte que hi ha d'haver entre mestres i alumnes. Continua havent-hi quasi el mateix mètode d’ensenyament (basat encara molt amb la memorització mecànica per part dels alumnes i el llibre de text), i el temps i l’espai poc s’han flexibilitzat. És veritat que s’han anat introduint diversos elements tecnològics i altres conceptes, però en la meva opinió no han evolucionat els essencials. Pel fet que estem  en un món ple de tecnologies, simplement s'ha de canviar l'educació amb la tecnologia? La resposta és no,   la tecnologia és un recurs però n'hi ha milers més que no aprofitem. Per tant, encara estem molt endarrerits i no hem de tornar per mai del món enrere. Així ens ho diu el bloc Educadores hoy:

“No vamos a volver atrás. Como cuando se inventó el coche, este mundo nuestro no va a permitir que la educación se mantenga al margen…”

I ja que he començat a parlar de blocs, comentaré l’entrada d’aquesta setmana de Miguel Ángel Santos Guerra, anomenada La fagocitosis del innovador. Aquesta ens plasma a més a més, un aspecte que vaig explicar la tercera setmana, el dels models educatius que molts mestres duen a terme. Per una banda, Santos Guerra ens mostra el model autista, aquell que passa dels seus alumnes , no vol evolucionar,  i simplement dóna les classes per cobrar un salari a final de mes. Aquest exerceix la seva professionalització, però no hi té cap vocació. Aquest model mai no pot anar bé. En la meva opinió, per ser mestra hi ha d'haver vocació cap els alumnes, ajudar-los i confiar amb ells, sobretot amb les seves possibilitats, i donar-los recursos per aconseguir-ho, avançat una pasa més cada dia. 

“Son profesionales del cumplimiento: es decir, del cumplo y miento. Son mercenarios que se ocupan de poner la mano al final del mes, aunque no hayan puesto pasión en la tarea ni les haya importando un comino la suerte que corran sus alumnos/as.”

Per una altra banda, l’altre model és el del mestre que pensa en el futur, que vol reformes, innovacions  i sent passió pels seus alumnes: 

“Son personas comprometidas con la institución, que buscan de forma permanente y esforzada su mejora.”

Clarament, seré partidària del  model innovador i emprenedor. Això és així perquè sento passió pels nens i crec que és pot millorar incansablement molt més la seva educació, ja que tots han de poder tenir la possibilitat d’aprendre. Per a mi, un nen que té problemes en l'aprenentatge se'l ha d'ajudar més que mai. Hi ha mestres que no fan absolutament res davant d'aquesta situació, però és en aquestos casos quan l'alumne necessita més ajuda, per poder seguir endavant i no desanimar-se. 

Un cop vistos els models i reptes educatius durant la setmana passada, aquests dies hem donat els principis psicopedagògics del aprenentatge significatiu. Avui dia, la clau per aconseguir un bon aprenentatge està en la significació, en donar-li sentit als continguts que s’aprenen, per després donar-los una funcionalitat, és a dir, un ús en la vida real. En canvi, tradicionalment i fins ara encara, l’aprenentatge simplement consisteix en memoritzar. Així tots els continguts que s'aprenen s'obliden, per anar bé s'ha de comprendre al màxim i memoritzar al mínim. Això és el que ens diu J. Delors, el que ell anomena economia cognitiva. 
De totes formes, a mesura que dic això, me n'adono que sempre és el que he fet jo en realitat, memoritzar  , encara que he intentat comprendre tots els continguts. Probablement, això ha set així perquè no m'han ensenyat cap altra forma, més que la d'aprendre mecànicament. Per tant, això ha de canviar ja perquè no els hi passi el mateix a les generacions futures. 
Zabala ens diu:


“ La enseñanza heredada está plagada de conocimientos adquiridos por repetición simple, de modo que el recuerdo nos permite reproduir una fórmula, resolver una ecuación de segundo grado o identificar el sintagma nominal en una frase, pero somos capaces e incompetentes para aplicarlos en la interpretación de situaciones concretas”.

Uns altres principis importants són els de l’actitud favorable, la motivació, l’autoestima, l’autoconcepte, les expectatives i la bona disposició cap a l’aprenentatge. Sense cap interès cap a l’objecte d’estudi, ja sigui per motivació intrínseca (interior) o per motivació extrínseca (que es basa en aprendre per obtenir un premi, una nota o un resultat), no es pot aconseguir l’aprenentatge. A més, els alumnes han d’aprendre a valorar-se a ells mateixos i a tenir objectius positius cap el futur. Malgrat tot, per aconseguir-ho hauran de tenir equilibri emocional, social i familiar, així com estabilitat. Normalment, l'aprenentatge es basa en la motivació per agents exteriors. Però s'ha de saber que moltes vegades aquest aspecte no fa falta. Tot això es mostra quan se'ls hi demana als nens fer un dibuix, per exemple. Ells te'l faran igualment emocionats tant si se'ls hi dóna un premi o no. A més, això està demostrat per estudis. 

També hauran de partir amb uns coneixements previs, que els hi permeti adaptar els nous coneixements. És per això, que si per exemple una persona no té coneixements previs del xinés li costa tant aprendre’l.

S’haurà d’establir una relació forta i cohesionada entre el que es sap i el que s’haurà de saber, segons els distints nivells de desenvolupament i intel·ligències múltiples, per acabar consolidant la zona de desenvolupament proper que anomenava Vigotsky. Aquesta zona fa referència al que el nen pot aprendre amb ajuda, superant uns reptes i duent a terme una activitat mental que el permeti avançar en el seu coneixement cognitiu. Però per això haurà de reflexionar sobre el seu propi aprenentatge. Haurà de fer preguntes com: què he après fins ara? Com he après i com hauré d’aprendre en un futur? Què no hi pogut aprendre? Exactament, això és el que s'ha de fer, formular bones preguntes per obtenir sàvies respostes. 

Un aspecte que trobo molt important en l’aprenentatge és el de potenciar l’ensenyança segons el tipus d’intel·ligència del nen: verbal, visual, musical... però això ja ho explicaré d’aquí uns dies. De totes formes, deixo un vídeo molt interessant sobre aquest aspecte:

Fins la setmana que ve!


Una estudiant molt contenta!