Hola!
Aquesta setmana les meves companyes de curs i jo, hem començat amb més força que mai. Això es pot comprovar només donant una ullada a la fotografia que he penjat. Aquesta fotografia l’ha fet la nostra professora de bases didàctiques , que a més és la nostra tutora. Es pot observar com estam treballant les noves tecnologies, retocant els nostres blocs i aprenent nous programes electrònics, per un dia en el nostre futur fer-ne un gran ús i incorporar-los en l’aprenentatge dels nostres estimats alumnes.
Per cert, pel qui no ho sap, jo som la que està a la dreta davant de tot (mirant cap a la càmara)!http://www.flickr.com/photos/gemturfer/6230840849/
A banda d’això, també hem estat enllestint i finalitzant el llibre Va de mestres, amb el motiu de que la pròxima setmana hem d’entregar un treball que formula el següent: Quin tipus de mestre vol ser i quin tipus d’educació et planteges en el segle XXI? Però la resposta, ja us la donaré quan el tingui finalitzat. A més també, més endavant penjaré un muntatge d’imatges que expressa la pregunta i la resposta anteriors i que l’hem d’incorporar al treball. "Aviat ensenyaré allò que som, serè allò que ensenyi".
Per un altre costat, hem continuat veient les diferències que hi ha entre l’escola industrialitzada i l’escola del coneixement. L’escola del segle XIX tenia com a finalitat instruir i reproduir la informació per part del alumne, mentre que la del coneixement es planteja un pas més endavant, dur a terme la formació integral i intencional de l’home per arribar a ser autònom, així com construir el seu propi coneixement. És a dir, en la industrialització es va incorporar tot allò que està relacionat amb les màquines a l'educació, fent que els alumnes treballassin com a màquines: respectant, escoltant, copiant, memoritzant i reproduïnt. En canvi, en el constructivisme es vol dur a terme un aprenentatge al llarg de la vida. El llibre Va de mestres ens diu que "Avançar plegats és el més important, així com trobar el camí perquè tothom pugui fer el seu camí". 
http://www.flickr.com/photos/dgkloss/4644862616/
Abans , el mestre era autoritari i era l’únic que tenia el coneixement; ara, el mestre orienta i guia a l’alumne perquè aquest pugui esdevenir el vertader protagonista del seu aprenentatge, proporcionant-li a més, una gran diversitat de recursos. Recursos que abans eren molt limitats. Simplement es disposava de mapes, de la pissarra i llibres de text que eren la única font de coneixement. Ara tenim recursos diversos i variats que van des de les TIC fins a qualsevol material ( mapes, globus del món, puzles, llibres de consulta...). L’alumne actual té recursos i és actiu, a més aprèn per a tota la vida. Per desgracia abans era com una tabula rasa i passiu. Havia de fer un examen escrit, al final del procediment d’aprenentatge amb una nota que era decisiva. A més, es trobava situat dins de grups inflexibles que l’únic que feien era fer tots la mateixa activitat, al mateix temps i al mateix espai. Actualment s’hauria de dur a terme, una avaluació global, contínua, que utilitzés altres criteris, promocionés el treball amb equip i rompés amb la llei de les tres unitats, entre altres aspectes anormalment injustos. Tots aquests aspectes i molts més, es veuran reflectits en dos vídeos que també penjaré més endavant i que he fet per a l’assignatura de Pensament i Contextos.
http://www.flickr.com/photos/dgkloss/4644862616/
Abans , el mestre era autoritari i era l’únic que tenia el coneixement; ara, el mestre orienta i guia a l’alumne perquè aquest pugui esdevenir el vertader protagonista del seu aprenentatge, proporcionant-li a més, una gran diversitat de recursos. Recursos que abans eren molt limitats. Simplement es disposava de mapes, de la pissarra i llibres de text que eren la única font de coneixement. Ara tenim recursos diversos i variats que van des de les TIC fins a qualsevol material ( mapes, globus del món, puzles, llibres de consulta...). L’alumne actual té recursos i és actiu, a més aprèn per a tota la vida. Per desgracia abans era com una tabula rasa i passiu. Havia de fer un examen escrit, al final del procediment d’aprenentatge amb una nota que era decisiva. A més, es trobava situat dins de grups inflexibles que l’únic que feien era fer tots la mateixa activitat, al mateix temps i al mateix espai. Actualment s’hauria de dur a terme, una avaluació global, contínua, que utilitzés altres criteris, promocionés el treball amb equip i rompés amb la llei de les tres unitats, entre altres aspectes anormalment injustos. Tots aquests aspectes i molts més, es veuran reflectits en dos vídeos que també penjaré més endavant i que he fet per a l’assignatura de Pensament i Contextos.
Espero amb molta esperança i sobretot il·lusió que aquesta entrada setmanal us hagi agradat, que ve ha ser com un diari del que après.
PD: M'oblidava, he llegit una meravellosa nova entrada d'Adarve que es titula No es fácil amar a los hijos. Haig de dir, que l'autor Santos Guerra té tota la raó al dir que els pares a vegades sobreprotegeixen molt als seus fills, simplement per amor. Malgrat tot, tanta sobreprotecció no és bona, ja que els pares inconscientment acaben pensant pels seus propis fills i no saben que indirectament li estan fent mal, li estan limitant la seva imaginació i creativitat i el que és pitjor, li poden influir amb el seu rendiment escolar. Pel que fa la meva opinió, crec que simplement petits gestos d'amor als nostres fills són suficients.
Salut!
No hay comentarios:
Publicar un comentario