Quarta setmana

Hola!

Aquesta nova entrada la començo amb molta emoció, amb uns sentiments profunds que són difícils d’expressar, però que estan submergits en una alegria immensa. Haig de dir que cada dia que passa sento un gran orgull per haver elegit el camí adequat, per haver començat els estudis d’infantil que finalment em convertiran en mestra. La veritat que un dels motius que m’ha provocat aquest estat d’emoció és el comentari de Pedro Villarrubia, que escriu en el meravellós bloc Discentia. El seu comentari m’ha deixat una benvinguda lliçó que utilitzaré sense cap dubte en un futur:

“ser experto en  nada y aprendiz en todo”

Exacta, aquesta és la clau. No creure que per ser mestra som tot coneixement, única font d’informació com era en el temps dels meus pares i els meus avis, sinó donar l’oportunitat de que els meus alumnes puguin construir el seu coneixement, ajudant-me a construir també el meu propi coneixement. Així tothom aprèn de tothom, i també dels propis errors.

Aquí deixo una imatge que vol expressar els meus sentiments, tal com diu la dita: “Una imagen vale más que mil palabras”:         

http://www.flickr.com/photos/diego-r/2860845656/

Ja que he començat parlant de Discentia, aprofitaré per fer una petita reflexió d’unes paraules que han set publicades aquestos dies del mateix bloc:

“35 años después, estamos aquí. Mi opinión es que aún hemos cambiado muy poco. Falta mucho. Basta mirar alrededor. Un ordenador, o miles, no cambian una manera de dirigir o de inspecionar, una forma de enseñar a la antigua, una falta de respeto hacia los y las maestras. Y hacia el alumnado.”

Totalment d’acord. L’educació des dels nostres avis fins l’actualitat pràcticament no ha canviat. I si  ho ha fet, és per perdre el respecte que hi ha d'haver entre mestres i alumnes. Continua havent-hi quasi el mateix mètode d’ensenyament (basat encara molt amb la memorització mecànica per part dels alumnes i el llibre de text), i el temps i l’espai poc s’han flexibilitzat. És veritat que s’han anat introduint diversos elements tecnològics i altres conceptes, però en la meva opinió no han evolucionat els essencials. Pel fet que estem  en un món ple de tecnologies, simplement s'ha de canviar l'educació amb la tecnologia? La resposta és no,   la tecnologia és un recurs però n'hi ha milers més que no aprofitem. Per tant, encara estem molt endarrerits i no hem de tornar per mai del món enrere. Així ens ho diu el bloc Educadores hoy:

“No vamos a volver atrás. Como cuando se inventó el coche, este mundo nuestro no va a permitir que la educación se mantenga al margen…”

I ja que he començat a parlar de blocs, comentaré l’entrada d’aquesta setmana de Miguel Ángel Santos Guerra, anomenada La fagocitosis del innovador. Aquesta ens plasma a més a més, un aspecte que vaig explicar la tercera setmana, el dels models educatius que molts mestres duen a terme. Per una banda, Santos Guerra ens mostra el model autista, aquell que passa dels seus alumnes , no vol evolucionar,  i simplement dóna les classes per cobrar un salari a final de mes. Aquest exerceix la seva professionalització, però no hi té cap vocació. Aquest model mai no pot anar bé. En la meva opinió, per ser mestra hi ha d'haver vocació cap els alumnes, ajudar-los i confiar amb ells, sobretot amb les seves possibilitats, i donar-los recursos per aconseguir-ho, avançat una pasa més cada dia. 

“Son profesionales del cumplimiento: es decir, del cumplo y miento. Son mercenarios que se ocupan de poner la mano al final del mes, aunque no hayan puesto pasión en la tarea ni les haya importando un comino la suerte que corran sus alumnos/as.”

Per una altra banda, l’altre model és el del mestre que pensa en el futur, que vol reformes, innovacions  i sent passió pels seus alumnes: 

“Son personas comprometidas con la institución, que buscan de forma permanente y esforzada su mejora.”

Clarament, seré partidària del  model innovador i emprenedor. Això és així perquè sento passió pels nens i crec que és pot millorar incansablement molt més la seva educació, ja que tots han de poder tenir la possibilitat d’aprendre. Per a mi, un nen que té problemes en l'aprenentatge se'l ha d'ajudar més que mai. Hi ha mestres que no fan absolutament res davant d'aquesta situació, però és en aquestos casos quan l'alumne necessita més ajuda, per poder seguir endavant i no desanimar-se. 

Un cop vistos els models i reptes educatius durant la setmana passada, aquests dies hem donat els principis psicopedagògics del aprenentatge significatiu. Avui dia, la clau per aconseguir un bon aprenentatge està en la significació, en donar-li sentit als continguts que s’aprenen, per després donar-los una funcionalitat, és a dir, un ús en la vida real. En canvi, tradicionalment i fins ara encara, l’aprenentatge simplement consisteix en memoritzar. Així tots els continguts que s'aprenen s'obliden, per anar bé s'ha de comprendre al màxim i memoritzar al mínim. Això és el que ens diu J. Delors, el que ell anomena economia cognitiva. 
De totes formes, a mesura que dic això, me n'adono que sempre és el que he fet jo en realitat, memoritzar  , encara que he intentat comprendre tots els continguts. Probablement, això ha set així perquè no m'han ensenyat cap altra forma, més que la d'aprendre mecànicament. Per tant, això ha de canviar ja perquè no els hi passi el mateix a les generacions futures. 
Zabala ens diu:


“ La enseñanza heredada está plagada de conocimientos adquiridos por repetición simple, de modo que el recuerdo nos permite reproduir una fórmula, resolver una ecuación de segundo grado o identificar el sintagma nominal en una frase, pero somos capaces e incompetentes para aplicarlos en la interpretación de situaciones concretas”.

Uns altres principis importants són els de l’actitud favorable, la motivació, l’autoestima, l’autoconcepte, les expectatives i la bona disposició cap a l’aprenentatge. Sense cap interès cap a l’objecte d’estudi, ja sigui per motivació intrínseca (interior) o per motivació extrínseca (que es basa en aprendre per obtenir un premi, una nota o un resultat), no es pot aconseguir l’aprenentatge. A més, els alumnes han d’aprendre a valorar-se a ells mateixos i a tenir objectius positius cap el futur. Malgrat tot, per aconseguir-ho hauran de tenir equilibri emocional, social i familiar, així com estabilitat. Normalment, l'aprenentatge es basa en la motivació per agents exteriors. Però s'ha de saber que moltes vegades aquest aspecte no fa falta. Tot això es mostra quan se'ls hi demana als nens fer un dibuix, per exemple. Ells te'l faran igualment emocionats tant si se'ls hi dóna un premi o no. A més, això està demostrat per estudis. 

També hauran de partir amb uns coneixements previs, que els hi permeti adaptar els nous coneixements. És per això, que si per exemple una persona no té coneixements previs del xinés li costa tant aprendre’l.

S’haurà d’establir una relació forta i cohesionada entre el que es sap i el que s’haurà de saber, segons els distints nivells de desenvolupament i intel·ligències múltiples, per acabar consolidant la zona de desenvolupament proper que anomenava Vigotsky. Aquesta zona fa referència al que el nen pot aprendre amb ajuda, superant uns reptes i duent a terme una activitat mental que el permeti avançar en el seu coneixement cognitiu. Però per això haurà de reflexionar sobre el seu propi aprenentatge. Haurà de fer preguntes com: què he après fins ara? Com he après i com hauré d’aprendre en un futur? Què no hi pogut aprendre? Exactament, això és el que s'ha de fer, formular bones preguntes per obtenir sàvies respostes. 

Un aspecte que trobo molt important en l’aprenentatge és el de potenciar l’ensenyança segons el tipus d’intel·ligència del nen: verbal, visual, musical... però això ja ho explicaré d’aquí uns dies. De totes formes, deixo un vídeo molt interessant sobre aquest aspecte:

Fins la setmana que ve!


Una estudiant molt contenta!

Tercera setmana

¡Hola!

La setmana passada vaig parlar una mica de les diferències que hi ha en distints aspectes de l’educació entre l’escola industrialitzada i l’escola del coneixement. Haig de dir però, que aquests dies he llegit una sèrie de noves entrades de blocs que m’han fet tornar a reflexionar sobre l’avaluació, el temps en l’escola i els agrupaments. La veritat és que m’han semblat fantàstiques i per això no dubto en comentar-vos-les.

 A banda d'això, també explicaré una mica els reptes i objectius del segle XXI, així com les lleis educatives que hi hagut fins ara. 

En primer lloc, vull comentar l’entrada que ha fet Miguel Ángel Santos Guerra en El Adarve i que es titula “Diagnóstico inútil”. 

Té tota la raó al utilitzar com a metàfora el diagnòstic per definir l’avaluació, els exàmens que moltes vegades es fan sense cap sentit per a la vida. Aquest aspecte, de fet, era una característica permanent en la societat industrialitzada, però que encara en trobem molts de casos en la societat actual.

Els mestres fan una avaluació inútil, ja que simplement fan un examen escrit de continguts que inclou una nota numèrica. Aquesta serveix per decidir la nota final i classificar i sancionar, sense tenir en compte cap altre tipus de criteri. A més, estan mentalitzats la gran majoria en què aquesta és la seva única feina i res més.

Haig de dir que així no podem arribar enlloc, si simplement ens hem de fiar d'una nota i no tenir en compte cap altre criteri. Què passa amb el treball diari dels alumnes? Què té a veure el comportament en l'educació? Per què no es mira les diferents formes d'aprendre dels nens? Per què tot ha d'estar basat amb la teoria i res amb la pràctica? Totes aquestes preguntes i moltes més, espero contestar-les un cop que hagi començat la meva vida professional com a mestra. http://www.flickr.com/photos/usphospitales/5506441560/

Així ho expressa Santos Guerra en el seu bloc:

 “no es del todo seguro que el conocimiento que se adquiere en las escuelas sea útil para la vida, pero sí es seguro que, si demuestras que lo has adquirido, te lo cajean por una nota. Y la nota importa mucho porque en ella se refleja el éxito o el fracaso.”      

                                                                               

En segon lloc, també m'ha fet feflexionar l'entrada de Discentia, que més avall específic el què:

“La distribución de tiempos educativos no se hará por materias o relojes, sino por proyectos, tareas y plazos naturales”

“La programación educativa será diferente según edades, desarrollo y objetivos de cada etapa, que serán ciclos vitales.”

Efectivament, aquests són uns dels objectius del segle XXI: La flexibilitat del temps escolar i l’agrupament educatiu en diferents criteris i no només per l’edat. A més, aquests són uns dels objectius que jo pretenc prometre en un futur. Tota possibilitat que se'm presenti en la vida, ho aprofitaré per dur a terme un projecte apassionant que meravelli els nens. No tindrè en compte el tipus de matèria ni el rellotge, sinó la formació que pugui servir per a la vida als meus alumnes. De la mateixa forma, no faré distincions per edat, ni per sexe, ni per cultura, sinó per nivells d'aprenentatge. 

 A banda, d’aquests objectius, però, també hi ha una gran quantitat de reptes. El primer repte i el més necessari de tots és la professionalització i formació del personal docent, que han perdut el control. Alguns dels problemes d’això venen donats pel fet que hi ha distints models: el model funcional, el model especialitzat en una única matèria, el model autista que passa de tot, el model nostàlgic que enyora temps anteriors i el model basat amb la queixa permanent. No pot ser que el nostre món ens adelanti, hem d'anar al mateix pas o més endavant.

 El segon repte és la formació integral, al llarg de la vida, per arribar a ser autònom. Un altre repte és pot considerar que és el d’educar per competències. Un llibre que ho explica molt bé i que estam llegint és 11 ideas claves de cómo aprender y enseñar competencias d’Antoni Zabala i Laia Arnau.

Finalment, un altre repte que s'ha d'aconseguir, però que n'hi ha molts més, és el que va enfocat a la llei, el d’aconseguir la qualitat en l’educació. En el 1970, es va crear la LGE i aquesta ens va portar l’educació obligatòria fins als 14 anys i la conseqüent escolarització del 100% de la població. De totes formes, aquesta educació era molt selectiva i propedèutica. Propedèutica significa que simplement s’ensenya per preparar per la següent etapa i no per a la vida. Zabala i Laia Arnau ens diuen:

“Así, la etapa de educación infantil se asume como el medio de preparación para educación primaria, que a su vez tiene como objetivo preparar para la secundaria y la universidad”.

Així mai no es pot aprendre, els alumnes ho veuen com una carrera d'obstacles i de fases. No ho entenen com una aspecte de cara al futur i encara menys, no aprenen a aplicar el coneixement a les situacions de la vida real i als problemes que se'ls hi poden presentar. 

En el 1990 apareix la LOGSE, que amplia els anys d’escola, ja no té un sentit propedèutic i comença a parlar de l’educació especial. Haig de dir que em pareix vergonyós que fins aquest any no hi hagués cap mena d’atenció a la diversitat.

En el 2002, sorgeix la LOCE i és com un pas enrere perquè veu l’educació com un producte i no com una inversió: “La educación no es un producto, no es un mercado, no es algo a repartir o dividir. Es común y al mismo tiempo individual.” 

Així ens ho expressa el bloc Discentia. 

En l’actualitat tenim la LOE, oberta a noves cultures, però encara amb poca qualitat i amb molt de desprestigi cap el professor perquè aquest no pot marcar el seu currículum. 

Un dels possibles problemes és el llibre de text com a única font de coneixement. Ara tenim molts d'altres recursos: les TIC, enciclopèdies, llibres de consulta, globus del món, així com també la propia naturalesa, però aprofitant-la. 

Aquí vos deixo un vídeo que ho il·lustra molt bé i que està relacionat amb les lleis educatives:

Fins la setmana que ve!  

Eva Torres

Segona setmana

Hola!

Aquesta setmana les meves companyes de curs i jo, hem començat amb més força que mai. Això es pot comprovar només donant una ullada a la fotografia que he penjat.  Aquesta fotografia l’ha fet la nostra professora de bases didàctiques , que a més és la nostra tutora. Es pot observar com estam treballant les noves tecnologies, retocant els nostres blocs i aprenent nous programes electrònics, per un dia en el nostre futur fer-ne un gran ús i incorporar-los en l’aprenentatge dels nostres estimats alumnes.

     Per cert, pel qui no ho sap, jo som la que està a la dreta davant de tot (mirant cap a la càmara)!

http://www.flickr.com/photos/gemturfer/6230840849/

A banda d’això,  també hem estat enllestint i finalitzant el llibre Va de mestres, amb el motiu de que la pròxima setmana hem d’entregar un treball que  formula el següent: Quin tipus de mestre vol ser i quin tipus d’educació et planteges en el segle XXI? Però la resposta, ja us la donaré quan el tingui finalitzat. A més també, més endavant penjaré un muntatge d’imatges que expressa la pregunta i la resposta anteriors i que l’hem d’incorporar al treball.  "Aviat ensenyaré allò que som, serè allò que ensenyi". 

Per un altre costat, hem continuat veient les diferències que hi ha entre l’escola industrialitzada i l’escola del coneixement.  L’escola del segle XIX tenia com a finalitat instruir i reproduir la informació per part del alumne, mentre que la del coneixement es planteja un pas més endavant, dur a terme la formació integral i intencional de l’home per arribar a ser autònom, així com construir el seu propi coneixement. És a dir, en la industrialització es va incorporar tot allò que està relacionat amb les màquines a l'educació, fent que els alumnes treballassin com a màquines: respectant, escoltant, copiant, memoritzant i reproduïnt. En canvi, en el constructivisme es vol dur a terme un aprenentatge al llarg de la  vida. El llibre Va de mestres ens diu que "Avançar plegats és el més important, així com trobar el camí perquè tothom pugui fer el seu camí". 
http://www.flickr.com/photos/dgkloss/4644862616/

Abans , el mestre era autoritari i era l’únic que tenia el coneixement; ara, el mestre orienta i guia a l’alumne perquè aquest pugui esdevenir el vertader protagonista del seu aprenentatge, proporcionant-li a més, una gran diversitat de recursos. Recursos que abans eren molt limitats. Simplement es disposava de mapes, de la pissarra i llibres de text que eren la única font de coneixement. Ara tenim recursos diversos i variats que van des de les TIC fins a qualsevol material ( mapes, globus del món, puzles, llibres de consulta...). L’alumne actual té recursos i és actiu, a més aprèn per a tota la vida. Per desgracia abans era com una tabula rasa i passiu. Havia de fer un examen escrit, al final del procediment d’aprenentatge amb una nota que era decisiva. A més, es trobava situat dins de grups inflexibles que l’únic que feien era  fer tots la mateixa activitat, al mateix temps i al mateix espai. Actualment s’hauria de dur a terme, una avaluació global, contínua, que utilitzés altres criteris, promocionés el treball amb equip i rompés amb la llei de les tres unitats, entre altres aspectes anormalment injustos. Tots aquests aspectes i molts més, es veuran reflectits en dos vídeos que també penjaré més endavant i que he fet per a l’assignatura de Pensament i Contextos.  

Espero amb molta esperança  i sobretot il·lusió que aquesta entrada setmanal us hagi agradat, que ve ha ser com un diari del que après.

PD: M'oblidava, he llegit una meravellosa nova entrada d'Adarve que es titula No es fácil amar a los hijos. Haig de dir, que l'autor Santos Guerra té tota la raó al dir que els pares a vegades sobreprotegeixen molt als seus fills, simplement per amor. Malgrat tot, tanta sobreprotecció no és bona, ja que els pares inconscientment acaben pensant pels seus propis fills i no saben que indirectament li estan fent mal, li estan limitant la seva imaginació i creativitat i el que és pitjor, li poden influir amb el seu rendiment escolar. Pel que fa la meva opinió, crec que simplement petits gestos d'amor als nostres fills són suficients.

Salut!                                                                                                                                                

           

Un comentari dirigit cap a Miguel Ángel Santos Guerra...

Ara acabo de llegir una entrada publicada per Miguel Ángel Santos Guerra el 10 de setembre de 2011, que realment m’ha dat a pensar. Aquesta entrada es titula “Educación o desastre”. Haig de dir que és preocupant veure el desinterès que hi ha cap a l’escola i l’educació. Els millors representants d’aquesta situació són els més innocents que hi ha, els nens. Aquests, en parlar d’anar a escola, no hi tenen cap motivació. A més, no es preocupen per perdre segons, minuts, hores ni dies. Això ens demostra que l’escola d’avui dia ha arribat a una situació que no genera cap divertiment ni pels alumnes ni pels mestres. El problema està en què si els mestres no tenen il·lusió per ensenyar, tampoc no poden transmetre la il·lusió als alumnes per aprendre. No serà que encara es duen uns mètodes d’ensenyament encallats als segle XIX i XX i massa tradicionals per les generacions tant actives d’avui en dia? La mateixa educació demana a crits una transformació, ja! 


Ja que he aprofitat per comentar l'entrada d'aquest blog tant apassionant, també vull dir que m'ha agradat molt un enllaç que hi trobat a un altre blog: http://www.symbaloo.com/?quickstart=1. Conté una gran quantitat de recursos per infantil i primària que em pareixen meravellosos per les futures mestres que arribarem a ser les meves companyes de grau i jo. 

Mafalda va a l'escola tradicional

Primera setmana

¡Hola de nou!

Com havia dit en la meva primera entrada que en l’assignatura de Bases didàctiques i Disseny Curricular havia de fer un diari setmanal del que havia après, aquí va la meva següent entrada.

Aquests dies, la professora d’universitat ens ha explicat què és el PLE. El PLE és el nostre entorn personal d’aprenentatge, tant presencial com virtual. Però ens hem adonat que el nostre entorn presencial no ha variat gaire des del segle XX, tenint en compte que ara estam en el segle XXI.  A més, el nostre entorn virtual, està molt reduït,  tenint en compte que hi ha eines de tot tipus que ens permeten fer infinites possibilitats. Hi ha eines per poder accedir a la informació, eines per poder crear informació, eines per compartir enllaços i altres objectes com vídeos i finalment eines socials que no acabem de fer-ne un bon ús. Per això ens ha proposat d’explicar-nos diferents eines virtuals, per després al final del mòdul comprovar com ha canviat el nostre entorn personal d’aprenentatge. A més, per demostrar-nos aquest aspecte, ens ha mostrat una sèrie de vídeos de Mafalda. Més endavant penjaré aquells que m’hagin agradat més.

També he après si ha evolucionat l’escola des del segle XIX fins el segle XXI, però la veritat és que la resposta resulta ser bastant negativa. “Tenim escoles del segle XIX,  professorat del segle XX i alumnes del segle XXI” Per tant, l’educació necessita una àmplia reforma, ja que... “Podria un mestre del segle XIX treballar en una escola del segle XXI? Aquestes formulacions em dóna’n bastant a pensar i també fan entrar-me les ganes de quan sigui mestra anar canviant a poc a poc l’educació per arribat aconseguir que els alumnes duguin a terme un aprenentatge al llarg de la vida i no simplement un aprenentatge basat amb la memorització i la reproducció. Ara la finalitat de la societat del coneixement és formar les persones i no simplement instruir-les. Abans hi havia molta autoritat i respecte, però ara es pot observar que tot això s’ha perdut perquè ha anat disminuïnt  la professionalització. Per tant, es pot arribar a la conclusió de que un dels objectius més importants de la societat constructivista en l'educació és aconseguir la professionalització i formació dels mestres. Com diu Imbernon "els mestres han de recuperar el control", que evidentment han perdut. 


Tal com diu el llibre Va de mestres que estic llegint: "Cal un projecte comú, dut a terme per la comunitat educativa i pels equips de mestres". "Els educadors ignoren quins són els ingredients que necessita cada acte educatiu, però saben molt bé què no hi pot faltar mai". 

“En l’actualitat, s’han de formular bones preguntes, per obtenir sàvies respostes” 

http://www.flickr.com/photos/pimkie_fotos/2759060703/