Una de las asignaturas
de este primer curso, que me servirá de gran utilidad para mi futuro docente como educadora de infantil, es
la que está relacionada con el proceso de enseñanza-aprendizaje de la
lecto-escritura: Del Placer de la Lectura al Juego de la Escritura. Con ella, he aprendido muchos conocimientos ocultos, que nunca antes había descubierto.
Esta entrada la escribo en castellano, ya que también la asignatura a la cual he hecho mención, ha sido cursada en castellano. Ésta me ha permitido aprender toda una serie de nuevas estrategias lectoras y escritoras para mí misma, así como mejorar mi forma de expresión en lengua castellana, pero lo que especialmente me ha aportado para mi futuro como maestra ha sido formas de ayudar a avanzar a los niños en su proceso lecto-escritor.
A lo largo de la
asignatura, hemos aprendido que en los inicios de la escritura de los niños
(desde un enfoque constructivista) se producen varias etapas: la no
diferenciada, la diferenciada, la silábica y la alfabética, cada una con sus
propias características. Esto quiere decir que los niños no empiezan a saber
escribir como dicta la convención, sino que a poco a poco, van subiendo una
escalera de grandes peldaños. Antes pensaba que con los
cuadernillos de caligrafía, era la forma con la cual los niños aprendían a
escribir. Sin embargo, ahora me he dado cuenta, que esos cuadernillos no sirven
para aprender significativamente, sino que simplemente son de gran utilidad
para mejorar la motricidad de los pequeños.
También, solía pensar,
que básicamente los niños empezaban a saber leer y escribir cuando empezaban la
escuela, pero ahora he podido observar, que desde que nacemos estamos rodeados
de letras, números y símbolos, de los cuales muy temprano empezamos a hacernos
preguntas. Por lo tanto, estoy totalmente de acuerdo con lo que nos dice Henry Miller: "La mayor parte de la escritura se hace lejos de la máquina de escribir".
Se puede observar que han sido
muchos los fundamentos teóricos que me ha aportado la asignatura del Placer
de la Lectura al Juego de la Escritura, y muchos los esfuerzos para
lograrlos. No obstante, esto es sólo el inicio de un largo camino. Como
docente, no sólo me harán falta los conocimientos teóricos, sino saberlos aplicar
y llevarlos a la práctica. Una de estas prácticas ya la he podido disfrutar,
gracias a esta misma asignatura, y aquí tenéis una pequeña muestra:
Mi misión era hacer una
pequeña práctica lecto-escritora a un niño de edad comprendida entre los 2 y
los 6 años de edad. Elegí a una niña de 6 años y la experiencia fue
espectacular. Pude experimentar de primera mano un caso real de lectura y
escritura. Tuve que actuar como docente, observar, intervenir, acompañar a la
niña, para finalmente diagnosticar en qué fase de escritura se encontraba. En
un principio me resultó muy difícil determinar en qué fase se situaba, pero a
base de observar mi intervención y la tarea realizada por la niña, logré mi
objetivo.
Con todo lo explicado,
podéis observar una pequeña porción de lo aprendido, aunque todavía me queda
mucho camino por aprender y muchas metas por lograr.
Totes i cadascuna de les assignatures cursades aquest primer curs, m’han
servit per formar-me com a persona i futura docent. Això no obstant, aquesta formació només es
troba en els inicis de la seva primavera, i continuarà al llarg de la meva
vida.
Des del meu punt de vista, sempre s’ha d’estar disposat a formar-se, i
mai perdre’n la il·lusió. Les dues assignatures que especialment m’han ajudat a
formar-me i adonar-me de la importància de formar-se, han estat Organització
i Gestió Educatives, i Sociologia, Convivència i Educació.
He après la importància de planificar i organitzar la meva vida personal i
professional, el paper vital que té gestionar el temps i el recursos, saber
aprofitar cadascuna de les oportunitats que es presenten per aprendre “a ser”.
Des de sempre he estat una persona que li ha agradat planificar-ho i
organitzar-ho tot, però ha sigut ara, quan m’he adonat de la necessitat
d’organitzar, planificar, estructurar, classificar, compartir, solucionar
diverses situacions conflictives, treballar en equip, comunicar-se amb els
demés, portar a la pràctica valors ètics i principis cívics, i una llarga
llista més.
Tot l’esmentat em servirà per al meu futur docent. Hauré de dur a terme
totes les accions anteriors, i aprendre a comunicar-me amb els altres docents.
Una de les meves funcions com educadora serà, també, no només proporcionar-me instruments a mi mateixa, sinò aportar als ciutadans més
joves, eines i recursos perquè es desenvolupin com humans competents i
racionals, que defenguin la justícia, la tolerància, la solidaritat, la
cooperació, i tots els Drets Humans en general, així com els valors morals i
polítics. Però perquè això sigui possible, com a model per als meus alumnes,
també ho hauré de dur a la pràctica. En la meva opinió, això també és el que ens intenta dir l'autor Freinet:
"No podéis preparar a vuestros alumnos para que construyan mañana el mundo de sus sueños, si vosotros ya no creéis en esos sueños; no podéis prepararlos para la vida, si no creéis en ella; no podríais mostrar el camino, si os habéis sentado, cansados y desalentados en la encrucijada de los caminos".
Abans d’iniciar els meus estudis, no hauria pensat que tingués tanta
importància formar els individus des de que neixen, per tal que puguin
desenvolupar-se en societat, i encara menys, que tingués tanta importància la
meva formació per a les futures generacions. Aquí teniu un vídeo que he trobat que ens fa reflexionar sobre la importància de la formació docent:
I per acabar, un altre vídeo! En aquest últim cas, creat per les meves companyes i jo. Es pot observar com ha canviat la manera de dur a terme la formació de les persones. Esper que vos agradi.
Una de les meves experiències més gratificants i que he pogut viure amb
ulls d’infant, l’he trobada en l’assignatura de música. Concretament, en una de
les tasques que a les meves companyes i a mi ens havia set encomanada. Des del
meu punt de vista, aquesta tasca representa el meu aprenentatge musical obtingut
en el primer curs.
Es tractava de crear una nova cançó
infantil per nosaltres mateixes, on a més de la lletra, també hi havíem
d’incloure el ball, la disfressa i un contingut educatiu que pretendríem
ensenyar com a mestres. El resultat final l’havíem de mostrar davant tota la
classe. Nosaltres vàrem elegir la temàtica dels colors, i la sensació que
obtinguérem de la nostra pròpia creació va ser espectacular. Aquí teniu el vídeo:
Puc afirmar que les meves companyes i jo, vàrem poder viure la música, de
la mateixa forma que ho havíem fet quan érem molt petites. El que més em va
sorprendre, va ser el fet que no importava ser un nen petit per viure la música
des d’una altra dimensió més innocent, sinó que el havíem creat, també feia
gaudir els adults com infants. "En la música todos los sentimientos vuelven a su estado puro y el mundo no es sino música hecha realidad" . Arthur Schopenhauer (1788-1860), filòsof alemany.
Abans de poder viure aquesta experiència, no pensava que la música pogués
causar tantes sensacions i emocions. A més a més, em va servir per adonar-me
que amb la música, els nens també poden aprendre.
Això em fa tenir en compte la importància que té com a docent, el fet que es
visqui la música conjuntament amb els infants, i em fa reflexionar sobre molts
d’aspectes més: la importància d’utilitzar la veu, el cant i el ritme per dur a
terme una altra forma de comunicar-se, la importància de gaudir i viure les
distintes expressions musicals, el gran protagonisme que té fomentar el
moviment del cos...
Des del meu punt de vista, si els docents no vivim la música, contribuïm a
apagar la passió que senten els nens i nenes cap aquesta, i encara més, a
apagar una forma d’aprendre i ser educat. Com diu el filòsof Friedrich Nietzshe: "Sin música la vida sería un error".
Haig de dir, que de manera sorprenent, una nova imatge d’infant ha anat
prenent forma en el meu interior. Ha canviat aquesta imatge, i molt, des del primer dia que vaig voler
iniciar els meus estudis en relació a la primera infància. Cada nova experiència educativa i de la vida real
m’ha servit per reflexionar sobre els infants, però especialment hi ha tingut
un paper fonamental en aquesta visió, l’assignatura de Models Educatius en
la Primera Infància. Per això, l’hi vull dedicar notablement a ella,
aquesta entrada.
Ha canviat la meva imatge d’infant, la meva representació i percepció
mental de nen petit, la meva mirada i actitud cap els éssers més innocents. Sabeu
ara com veig a un infant? http://www.flickr.com/photos/alemaner/4627108310/ Com un ésser potent,
capaç, competent, ple de valors, que necessita aprendre, que demana que es
respecti el seu propi ritme individual i que gaudeix d’escoltar i SER ESCOLTAT.
Sí, “ser escoltat” en majúscules, perquè com diu l’autor Tonucci (un autor que
ha tingut gran rellevància per a la construcció de la meva imatge d’infant):
“els adults no escoltem pas els infants”.
Abans de començar els meus estudis, no m’havia adonat que tingués tanta
importància que l’infant pugui sentir el plaer de ser escoltat, el plaer de
participar i l’alegria de veure que les seves aportacions prenen forma en el
món. A vegades, aquests simples fets, causen més alegria a l’infant, que no els
regals materials. Mai hauria pensat, que per als nens petits, tingués més valor
ser escoltats, observats, respectats i interpretats, que un gran regal
d’aniversari. Gràcies a tot, he pogut caure amb l’error, i adonar-me de la gran
importància que té l’afectivitat per als infants. Com diu John Ruskin: "Da un poco de amor a un niño y ganarás un corazón".
Tota aquesta nova imatge d’infant m’ha fet reflexionar sobre algunes de les
tasques que hauré d’exercir com a docent: crear les condicions adequades perquè
els infants puguin sentir el plaer de ser escoltats, convertir-me en una gran
observadora i psicòloga (aquest aspecte l’he pogut observar a primera mà,
gràcies especialment a l’assignatura de Desenvolupament Cognitiu i
Lingüístic en la Primera Infància, on vàrem poder gaudir de fer una
observació a un grup d’infants de tres anys), conèixer l’infant en tots els
sentis, respectar el ritme individual de cadascú, aprendre a interpretar,
creure en les capacitats i possibilitats de cada individu...
La meva tasca com a futura mestra no és negar el parlar dels meus alumnes,
restringir les seves converses amb els companys i fer les orelles sordes davant
les seves aportacions (considerades inútils per a molts d’adults), sinó tot el
contrari. El paper que ha d’exercir una mestra és el de deixar dir les grans
veritats als seus alumnes, deixar aportar els seus coneixements i deixar que
sentin la felicitat plena de ser escoltats. Els infants són tot coneixement.
Haig de tenir una imatge d’infant feliç, en la qual no existeixen barreres
lingüístiques, culturals, d’edat, raça, sexe o religió. S’ha de partir
d’infants diversos, però amb un objectiu comú: la felicitat, ja que un infant
feliç, des de la meva perspectiva, ho té tot.
Per concloure, com heu pogut observar, ha sorgit en mi de forma sorprenent,
una nova imatge d'infància, gairebé totalment diferent a la que tenia abans de
començar els meus estudis de grau d’educació infantil. Totes les assignatures
cursades han contribuït a formar i a construir la meva imatge d'infància, però
especialment l’assignatura de Models Educatius en la Primera Infància, i
gràcies a autors com Tonucci, ha set possible.
Aquí vos deixo un treball realitzat sobre dos llibres que parlen de la imatge de la infància i de la importància d'escoltar els infants, i que m'ha resultat ser molt significatiu per al meu aprenentatge:
Now, I've started writing (in English) because my teacher wants us to practice this marvellous language. It's necessary for my future as a teacher too. I will have to teach English to my students of 5 and 6 years old. For this reason, I try to improve it.
This is my fist assignament:
"I was born on a cold day in November of 1993. That day, my future as a teacher was predetermined. Without thinking about, when I was 2 years old I started playing at being a teacher and my dolls were my students.
Now, I have decided to study Infant education because I love children. I think I have enough qualities to help them in their learning process too.
In the future, I will be a teacher who will help to teach her students with a lot of patience. I will listen to their problems and I will believe in their possibilities. My dream of becoming a teacher is coming true! "
Llarg ha set el meu recorregut d’aprenentatge en l’assignatura de Bases Didàctiques i Disseny Curricular. Un camí amb moments molt agradables i fantàstics. Altres una mica més dificultosos, encara que amb una gran motivació i interès per arribar a assolir-los. Així, quan han sorgit problemes, he aprofitat per aprendre dels meus propis errors, ja que no es tracta d’estancar-se dins d’una bassa d’aigua i no sortir-ne, sinó esforçar-se en nadar dins d’entrebancs per aconseguir el que es desitja. Això és el que ens expressa la següent imatge:
A més a més, tota aquesta evolució es pot demostrar si comparem el nostre entorn personal d’aprenentatge (PLE) des dels nostres primers dies de curs, fins avui:
El canvi ha set notable, hem passat de donar-li una gran prioritat al món presencial (i inclús realitzar el nostre entorn d’aprenentatge amb pissarra i guix) a introduir tota una gran varietat de nous components al món virtual, fent ús d’eines com el cmap tools.
Per tant, la meva visió en l’educació ha canviat de manera quasi espectacular. He passat de tenir una perspectiva de l’educació més tradicional a una altra molt més innovadora. Abans li donava molta més importància a la pissarra, al paper i al llibre i al professor com a única font de coneixement. En canvi, ara, li dono molta més importància a les TIC i que els nens siguin els vertaders protagonistes del seu aprenentatge. Però no d’un aprenentatge qualsevol (com ara el memorístic i repetitiu), sinó d’un aprenentatge amb significat i funcionalitat, que permeti a l’alumne partir dels seus coneixements previs per integrar-hi els seus nous coneixements, de tal manera que després els pugui aplicar a diverses situacions conflictives i problemàtiques de la vida real. A més a més, un dels reptes està en aconseguir una formació integral, contínua i permanent al llarg de la vida.
El meu perfil com a docent en el segle XXI és el d’una mestra que tingui interès i responsabilitat pels seus alumnes, que cregui en les seves possibilitats, que orienti, que tingui vocació, però també formació, que respecti, que sigui una TIC. Si s’aconsegueix una bona utilització de les tecnologies, aquestes es poden convertir en un veritable motor de canvi i transformació educativa. Els nens estan immersos dins del món tecnològic i aprenen amb aquest sense adonar-se’n. La tecnologia permet accedir a la informació d’altres persones, crear-ne de nova, compartir i relacionar-se amb els demés. També permet que es pugui assolir un aprenentatge de manera autònoma (autoaprenentatge) i que es pugui estimular la creativitat.
Durant tot aquest temps, he pogut aprendre i reflexionar sobre aquest món tecnològic tan misteriós i sorprenent, ja que cada dia aporta nous descobriments. Sense adonar-me’n i en una petita porció de temps he après a utilitzar programes com “flickr”, “photopeach”, “scribd”, “google docs”, “animoto”... També, m’ha permès participar en “Kuentalibros” i poder llegir autors de bloc molt interessants, com ara: Miguel Ángel Santos Guerra, Pedro Villarrubia...
Sense algunes de les eines de la Web 2.0 i sense les TIC en general, hauria pogut perdre una molt bona oportunitat per aprendre.
A més a més, també he pogut gaudir de la meravellosa experiència de construir el meu propi portafoli electrònic. Amb aquest he pogut expressar el meu propi procés d’aprenentatge, les dificultats trobades i els coneixements assolits. A més a més, he pogut gaudir, llegint, com es senten i pensen les meves companyes de classe, alhora que m’ha servit per millorar la meva reflexió escrita.
La reflexió m’ha permès adonar-me’n del que he fet bé i del que no, dels motius pels quals estic aprenent i el que pretenc aconseguir en futur, des del punt de vista educatiu. Sempre amb una agradable experiència i sabor de boca, ja que veig que tot el que he après em servirà en el meu futur com a docent. Els nens necessiten les TIC per poder sentir-se realitzats i feliços. A més a més, es poden aprofitar per millorar la cooperació entre família i escola, ja que els pares podran estar informats en tot moment del que realitzen els seus fills a classe.
De totes formes, el procés d’aprenentatge no es tanca aquí (dins del món virtual), continua al llarg de tota la vida i en diversos àmbits. Els nens també necessiten interactuar amb el món que els envolta per assolir un aprenentatge significatiu i agradable que els hi permeti resoldre situacions conflictives de la vida real.
“La educación se siembra cuando somos niños pero debemos cultivarla toda la vida.” Paul Carvel
Aquí teniu un vídeo que he realitzat amb les meves companyes Arantxa, Ana, Carolina i Alicia, on demostra el nostre procés d’aprenentatge:
La setmana passada vaig parlar de la importància del currículum a l’educació infantil i també d’alguns dels seus principis generals. Haig de dir però, que encara que hagués començat a parlar d’aquesta etapa educativa i estigui estudiant el grau d’educació infantil, no acabava de ser realment conscient de la importància que comporta. Ara ja sí. Aquí teniu un vídeo que en parla:
Aquests dies, al parlar més profundament d’aquest tipus d’educació, m’he adonat de molts d’aspectes que em diuen que aquest serà el meu futur, el de mestra d’educació infantil. A més a més, m’ha fet plantejar tota una sèrie de qüestions com: quins són els motius que provoquen el naixement de l’etapa d’educació infantil? Quines edats realment comprèn? Quines són les finalitats i criteris generals que he d’assolir en un model que ha d’estar basat en les competències? Com s’ha d’actuar davant els infants petits i més específicament, com he d’actuar jo?...i moltes més preguntes que espero donar resposta a aquesta entrada de la millor forma possible. En la meva opinió, totes aquestes preguntes se’ls hauria de plantejar tot el qui vol estudiar educació infantil, ja que és una de les etapes que condiciona el futur d’uns infants que algun dia es convertiran en ciutadans i en adults. Moltes persones es dediquen a fer infantil sense tenir en compte que els infants es tant aprenent per a la vida i moltes vegades sense adonar-se’n, poden arribar a fer-los mal.
J. Delors ja afirmava la importància de l’educació infantil com a eix fonamental per a l’aprenentatge al llarg de la vida. A més, considerava que havia de constar de quatre grans pilars:
“saber conèixer, saber fer, saber conviure i saber ser”
Amb això podem comprovar que J. Delors li dóna un gran paper a saber comprendre el món, a saber mantenir relacions amb els altres i a desenvolupar-se en tots els sentits i dimensions. Aquests són alguns dels meus reptes que apunto a la meva llista per quan sigui mestra d’infantil.
Però per poder entendre que l’educació és fonamental en el període de 0 a 6 anys, ens hem de remuntar als seus orígens. Hi ha dos motius que expliquen la seva aparició:
-Per una banda, la necessitat d’algunes famílies perquè algú tingues cura i guàrdia del seu fill o filla en certs moments del dia, degut sobretot per la incorporació de la dona al món laboral. En aquest cas, es demana que les escoles duguin a terme una funció assistencial.
-Per una altra banda, la necessitat que els alumnes menors de 6 anys tinguin experiències escolars. Es demana una funció educativa.
En la nostra història, bàsicament ha predominat la funció assistencial per damunt de la funció educativa. En la meva opinió, hi ha d’haver un equilibri entre totes dues funcions en els primers anys de vida dels infants. Això és així perquè considero que els infants no només se’ls ha de guardar com si fossin objectes (funció assistencial), sinó que també aquests han de ser educats en totes les seves dimensions des d’unes edats primerenques.
Aquesta educació en la primera infància es dividida segons la LOE de 2006 en dos cicles :
-El primer cicle comprèn des dels primers mesos d’edat fins al voltant dels 3 anys. En aquest cicle cal destacar la importància de les rutines (que més avall explicaré i reflexionaré), de les relacions afectives, del contacte físic, de la cura dels infants en tot moment, del joc i de la cooperació entre família i escola. És obvi que aquests aspectes siguin els essencials d’aquesta edat perquè els nens encara necessiten l’ajuda d’una persona externa per poder sobreviure. Necessiten ser alimentats, netejats, sentir calor maternal a través del contacte físic, jugar, ser cuidats i mantenir-se segurs... Una metàfora d'aquesta etapa pot ser per exemple, un gatet recent nascut. Aquest encara no pot viure per si sol, ha de ser alimentat i netejat per la seva mare, ha de ser protegit i cuidat en tots els sentits, se li han d'establir una sèrie de rutines... http://www.flickr.com/photos/flpvergara/5724311262/
-El segon cicle comprèn els infants dels tres anys d’edat fins als sis. En aquest cicle els nens ja comencen a tenir més autonomia, i dit en les meves paraules, comencen a evadir-se de certa manera dels pares. És un moment en què els interessa conèixer el món que els envolta i surten de la caverna que denomina Plató, tal com ho mostra també la imatge: http://www.flickr.com/photos/comounpezenelagua/1104205393/
A més a més, a banda d’aquestes dues etapes, el llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil que ja vaig mencionar la setmana passada ens dóna les següents característiques sobre de l’educació infantil:
-Es tracta d’una etapa educativa de caràcter no obligatori, sinó voluntari. L’escolaritat obligatòria no comença fins després de l’educació infantil, encara que hi ha gairebé una plena escolarització a partir dels 3 anys d’edat. Davant d’aquesta característica haig de comentar que em causa una gran alegria saber que encara que l’educació infantil no és obligatòria, s’hagi aconseguit el gran avanç d’obtenir quasi el 100 % de la població escolaritzada a partir dels 3 anys. Això vol dir que la població sent i demana la necessitat de ser educada i creu amb la feina del sistema educatiu.
-La necessitat d’una estreta cooperació i col·laboració amb les famílies. Aquesta característica des del meu punt de vista és fonamental. Per a mi no pot existir una cosa sense l’altra. Les famílies han d’estar preocupades per l’educació que es du a terme a l’escola amb els seus fills i viceversa. Al contrari, algú es pot arribar a plantejar: per què educar?
-És necessari que l’etapa d’educació infantil tingui una entitat pròpia que la distingeixi de les altres etapes educatives, encara que també una bona relació. Per a mi, l’educació infantil és la base de tot, la que determina la resta d’etapes i la pròpia vida. A més a més, és un dels reptes a aconseguir.
-L’educació infantil té una doble funció: una funció educativa i una altra social. Aquestes dues funcions són les que donen lloc a l’origen de l’educació infantil, a causa de la demanda de la societat civil. És a dir, és la mateixa societat la que la demana.
D’aquestes característiques generals en deriven dues finalitats molt destacades:
-La de potenciar i fomentar el desenvolupament de totes les habilitats i capacitats dels nens, a més de creure amb les seves pròpies possibilitats. S’ha d’optimitzar una persona a nivell intel·lectual, físic, social, moral... i creure en què pot arribar a aconseguir aquesta optimització. Pensem amb el següent cas: un nen té 6 anys i encara no sap contar fins a 10. La resta de companys ja saben contar inclús fins a 20. En aquesta situació hem de pensar que aquest nen no tindrà les mateixes possibilitats que un altre per aprendre i no podrà desenvolupar-se? La resposta és rotundament negativa.
-Compensar les diverses desigualtats socials i culturals. Està clar que hi ha que fomentar, sense parar a pensar-s’hi, la igualtat.
-Preparar per a l’escolaritat obligatòria. Aquesta finalitat no cal confondre-la amb el caràcter propedèutic de l’educació. S’ha de preparar per a l’escolarització obligatòria, però també per a la vida (formació integral).
Per poder arribar a obtenir aquestes finalitats en l’educació infantil, és necessari complir una sèrie de criteris generals d’actuació que no se’ns han d’oblidar mai i que també ens venen donats pel llibre Ensenyar i aprendre a l’educació infantil:
-S’ha de fomentar l’autoconcepte, l’autoestima i la motivació dels nens, així com la seva seguretat. A més a més, els infants s’han de sentir respectats, valorats i estimats perquè puguin creure així amb les seves pròpies possibilitats i capacitats i vegin l’escola com un lloc educatiu interessant i desitjable. Però sabeu un dels motius pels quals són tant importants aquests aspectes? Resulta que els nens en aquesta edat encara no han desenvolupat les estructures temporals necessàries i quan els seus pares els deixen a l’escola, els infants pensen que els abandonen per sempre més. Això els hi ha causa una gran tristesa i angoixa perquè havien establert un gran vincle afectiu amb la seva família. Per tant, és molt important que les escoles d’infantil i els parvularis els hi mostrin als petits que van a un lloc segur i a un lloc on són estimats. Segurament es preguntareu d’on he tret aquesta última informació, la veritat està en què l’he apressa en una assignatura del grau d’infantil denominada Pensament i Contextos Educatius Contemporanis. A més a més, hem sent molt identificada amb aquest aspecte perquè me’n recordo que quan era petita a l’inici de curs, sempre plorava quan m’havien de deixar a l’escola. Segurament devia pensar que m’abandonaven, i qui no?
-L’ensenyança en educació infantil ha de ser una activitat compartida i basada amb la zona de desenvolupament proper que denominava Vigotski. Els nens han de saber treballar amb equip i se’ls hi ha de potenciar el que saben fer amb l’ajuda dels altres (ZDP).
-S’ha de dur a terme un aprenentatge significatiu i globalitzat. Com a mestra hauré d’intentar que el nen aprengui relacionant el que ja sap amb els nous coneixements, a més de que aquest li atribueixi significat i sentit a tot allò que aprèn. Aquest aprenentatge significatiu i globalitzat es podrà aconseguir mitjançant projectes, centres d’interès...
-S’ha de potenciar l’atenció a la diversitat. Isabel Solé, Huguet i Bassedas ens diuen:
“És necessària una escola que sigui capaç d’educar tots els infants, sigui quina sigui la seva situació de partida.” “Cal fomentar l'atenció a la diversitat".
-Se li ha de donar molta importància a l’activitat lúdica. El joc té molta importància per al desenvolupament global dels nens. Els hi permet entendre el món, gaudir i divertir-se, i millorar les seves capacitats cognitives i intel·lectuals. A més a més, aprenen sense adonar-se’n. Ells pensen que estan jugant, però en realitat estan adquirint nous coneixements i habilitats. D’aquest últim aspecte n’estic segura. A l’estiu, quan donava repàs, tenia com a eina principal el joc i ensenyava tots els continguts educatius que podia a través d’aquest. Un cop d’acabar de fer el joc, a vegades els hi manava exercicis i els nens em deien que estaven entusiasmats perquè no sabien com havien après aquells continguts, ja que a l’escola no els havien donat i si ho havien fet era sempre de manera avorrida i a través del llibre de text.
S’han de destacar 3 tipus de jocs a l’educació infantil:
-“Les activitats presentades en forma de joc”.
-“El joc per al joc”, on els nens tenen llibertat.
-“Les situacions de joc planificades”, on hi ha un límit de joguines, de temps, de material...
Amb el joc es pot ensenyar el que sigui als nens, ja que aquests es senten interessats i motivats. A més, es pot aprofitar per treballar-lo de manera individual, a través de petits grups o en grans grups i de manera col·lectiva. Aquí teniu un vídeo que parla dels beneficis que aporta el joc en l'aprenentatge: Aprender Jugando on PhotoPeach
-La importància de les rutines. Al principi d’aquesta entrada havia dit que volia dedicar un petit espai a explicar-les i aquí el tenim. Les rutines són “activitats que es realitzen cada dia, de manera estable i normalment molt pautades”. La improvisació no és suficient i els nens de 0 a 6 anys han de conèixer el que van a fer, com ho van a fer i quan de temps tardaran a fer-ho. En aquesta edat tot s’ha de basar amb les rutines per ajudar als nens a interioritzar les estructures temporals i a ser educats: hi ha d’haver rutines d’alimentació, de neteja, de descans, d’ordre, així com d’entrada i sortida de l’aula. Aquesta setmana hem vist un vídeo que parla de la importància d’aquestes rutines i que s’anomena: El tiempo y las rutinas en educación infantil:
Aquí en teniu un altre vídeo:
Finalment, m’agradaria exposar de manera clara quins són els principis metodològics que s’han de complir en l’educació infantil:
-Continguts educatius basats en les tres àrees curriculars: creació de la pròpia identitat, coneixement del medi i llenguatge. A més, aquests continguts han de ser ensenyats a través de projectes, treballs i activitats globalitzadores.
-Foment de la diversitat i de la participació.
-Adaptació individualitzada a les característiques dels alumnes.
-Cooperació entre família i escola.
-La rutina i el temps com a base de l’organització.
Com a conclusió, només dir que l’educació infantil és un àmbit que implica moltes responsabilitats a tots els nivells, però que és una feina digna de dur a terme i molt polida. Aquesta és la base de tota una vida i el futur d’una generació. En la meva opinió, no l’hem de fer malbé, hem d’educar als nens i mai ferir-los. Aquests sempre ens daran més del que nosaltres els hi dem. Per tant, no s’ha de desaprofitar i no ho desaprofitaré.
Pitágoras de Samos, abans de Crist ja afirmava:
“Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres”.
Espero que aquesta entrada hagi servit per fer una gran reflexió sobre el que comporta l’educació infantil, però abans de deixar-la per finalitzat m’agradaria dir que per fi ja tenim el vídeo del lipdub que vàrem realitzar a la UIB d’Eivissa, a la meva estimada universitat. Aquí el teniu, espero que vos agradi:
Són múltiples les causes que poden donar lloc a la desprofessionalització docent, a la distorsió de la imatge del professor o del mestre. Alguns afirmen que degut a la baixa remuneració que reben els docents espanyols pel seu gran esforç i treball, en comparació amb molts d’altres països. Altres confirmen que a causa del desgast psicològic que genera, provocant així el “síndrome del professor cremat”. Després, n’hi ha que creuen que per exercir de professor s’ha d’estudiar massa, per després haver de seguir amb la mateixa metodologia de sempre, la tradicional. A més a més, sota uns tres dominis, com si es tractés de la separació de poders que denominava Rousseau. Aquests tres poders des del punt de vista educatiu són: els que estudien, els que decideixen i els que realitzen. Els que s’encarreguen d’estudiar són els pedagogs, els que prenen decisions són els polítics, i els que realitzen i posen en pràctica el que els hi manen són els mestres o professors. Tots aquests agents sense poder dur a terme cap altra funció de la que ja fan, perdent així formació i autoritat.
D’aquest aspecte ja ens en parla Gimeno Sacristán (1985):
“al sistema educatiu, uns estudien l’educació (pedagogs), altres decideixen l’educació (polítics) i altres la realitzen (mestres).”
Però a banda d’aquests arguments que tots són encertats i vertaders, sabeu quina és una de les principals causes de la desprofessionalització docent? Sabeu què és el que provoca que bàsicament hi hagi la separació de poders que he esmentat? I finalment, sabeu per què els mestres només realitzen l’educació? La resposta és el currículum. De totes formes, no hauria set capaç de contestar aquestes qüestions i moltes més si no hagués set perquè aquesta setmana he après un nou concepte del currículum. Haig de confessar que fa només dues o tres setmanes, no tenia cap concepció d’aquest terme, ni sabia amb què estava relacionat. A més a més, pensava que era com una espècie de “currículum vitae”. Per això avui, que ja conec el seu funcionament, em dedicaré a explicar-lo i a reflexionar-lo. Això és així, perquè és un aspecte clau en el meu futur com a mestra. Si ho vull ser, haig de conèixer els seus principis, que després m’hauran de permetre orientar-me en la meva pràctica educativa. Però només he dit “orientar-me”, no fer tot el que marca aquest punt per punt limitant així la meva creativitat i innovació. A més a més, fent que m’angoixi amb una gran quantitat de temari teòric que mana l’administració i que fa que torni al llibre de text com una única font de coneixement. Un professor de secundària, Joselu (2010), ho expressa de la següent manera en el seu bloc:
“No hay peor angustia que la de un profesor que sea esclavo de la realización del currículum marcado por la administración, realmente inabordable en la realidad educativa. Cada día tiene que impartir una serie de conocimientos y unidades didácticas complejas.”
Per tant, una de les primeres passes per intentar acabar amb la desprofessionalització docent, haurà de ser amb la transformació del currículum. Anem a explicar què vol dir això de “currículum”. Per això, aquí teniu un vídeo que vos ajudarà a començar a entendre'l:
Segons la pàgina web diccionari.cat, el currículum es defineix com:
“Projecte pedagògic que estableix un pla d’estudis dins del marc d’un sistema educatiu.”
Segons el llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil de Solé, Huguet i Bassedas:
“Els currículums són el conjunt de sabers i coneixements culturals que, en un moment donat, els responsables polítics i els especialistes en educació acorden que cal treballar a l’escola per formar persones que han de viure en un context social i cultural determinat”. “Després, aquests currículums es poden concretar a les intencions del centre educatiu i escolar.”
En paraules més entenedores, el currículum es pot definir com el conjunt de coneixements, intencions o plans educatius que els mestres o professors volen assolir. Aquest ha de ser com una mena de document que serveixi d’ajuda al professor per dur a terme la seva tasca educativa, on hi ha d’haver un equilibri entre teoria i pràctica, i a més a més, s’han d’incloure les competències bàsiques. El currículum també cal que proporcioni informació sobre el què, com i el quan cal ensenyar i avaluar.
Serafí Antúnez diferència tres vessants o concepcions del currículum:
-La primera concepció: El currículum és un conjunt de coneixements que s’han de transmetre a l’alumnat. Normalment aquests coneixements provenen del llibre de text. En la meva opinió, aquesta concepció en un model educatiu que s’ha de basar en competències, no hauria d’existir. Això és així perquè els alumnes han de ser els vertaders protagonistes del seu aprenentatge i són ells els que han de construir el seu coneixement i no reproduir-lo.
-La segona concepció: El currículum és un conjunt d’objectius d’aprenentatge que s’expressen en forma de comportaments que han d’assolir els alumnes. És a dir, només el que han d’aconseguir els alumnes respectant el currículum.
-La tercera concepció: Aquella concepció que considera que el currículum és tot allò que els alumnes realment aprenen a l’escola, fins i tot, aquells coneixements que aprenen sense que el professor sigui conscient i en tingui intencionalitat. Rep el nom de currículum ocult. Així ens ho expressa Miguel Ángel Santos Guerra (2008) en la seva entrada de bloc “Efectos secundarios”:
“Una cosa es lo que se pretende y otra lo que realmente se consigue con el paso de los estudiantes por la escuela.”
Aquesta setmana hem vist un vídeo que plasma aquest currículum ocult. Aquí el teniu:
Però resulta que la gran majoria de vegades, tal com passa en el vídeo “El encargado”, el currículum ocult són totes aquelles pràctiques irreflexives que fa el professor o mestre i que generalment tenen conseqüències negatives per als alumnes. Un exemple molt clar i real el vaig descobrir aquest estiu. Resulta que un dia que donava repàs a un nen de 11 anys d’edat em va dir:
-Saps, la meva mestra de llengua castellana em va donar un regal precisament a mi davant tota la classe.
Jo li vaig contestar:
-Molt bé! Això significa que segurament t’havies comportat fenomenal i havies fet tota la feina que et tocava fantàsticament! I què et va regalar?
Ell em va dir:
-Un punt de llibre... però la veritat que no em va agradar gens. El portava perquè l’observessis i te’l quedessis tu, ja que jo no el vull de cap manera.
Ràpidament li vaig tornar la resposta:
- I per què? Si és un regal molt bonic que el faràs servir en cada llibre que llegeixis!
-Mira el que diu un ase que està dibuixat en el punt de llibre: “Si no quieres ser un burro como yo, lee” . Per què penses que la mestra de llengua castellana només me’l va donar a mi? M’estava dient que era un ase per no agradar-me llegir llibres?
Davant d’aquella situació em vaig quedar paralitzada. No sabia que dir-li. Sabia que si deia alguna cosa mal expressada encara el podia ferir més. Al final vaig acabar dient-li: La mestra et va regalar aquest punt de llibre perquè sap que llegeixes molt bé, però has de llegir una miqueta més. Per això, aquest estiu llegirem moltes lectures que et faran riure i et divertiràs molt. Ase, tu ja saps que no ho ets. Ets molt intel·ligent. La mestra simplement et volia dir que com ets molt llest, no podies deixar els llibres a un racó i convertir-te al final del estiu amb una animal amb dues orelles ben afilades. Per això, quan acabem, farem un punt de llibre amb el dibuix que tu vulguis i aquest el tirarem.
Davant d’això, em vaig adonar, que la mestra havia tingut la intenció de motivar el nen a llegir. Però no va aconseguir el que realment pretenia. Va obtenir el contrari sense ella adonar-se. Va causar que el nen aprengués una cosa diferent a la que havia pensat. Va provocar, terriblement, que el nen pensés que era un ase.
Aquí teniu una explicació sobre el currículum ocult:
Les característiques del currículum actual són les següents:
1. Un currículum obert i flexible. Anteriorment s’havia partit d’un currículum tancat, en el qual les decisions en relació amb el què, el quan i el com cal ensenyar i avaluar es prenien de manera centralitzada i deixant poc marge de decisió als professionals de les escoles. Amb la reforma educativa de la LOGSE, es va adoptar un model més obert i flexible, en el qual no totes les decisions es prenien des de l’Administració educativa. Obert, perquè tenia un nivell de concreció més ampli. Flexible, perquè permetia l’adaptació a qualsevol context educatiu.
2. Un currículum únic. Es basa amb un marc curricular únic en el qual s’hi fan les adaptacions i mesures de suport necessàries. No adapta currículums especials.
3. Un currículum com a instrument de treball. Aquesta característica fa referència a fer servir el currículum per orientar-se en la pràctica educativa.
4. Un currículum descentralitzat. Té una gran autonomia.
5. Un currículum científic. Està basat amb el constructivisme i amb bases científiques.
6. Un currículum sistèmic. Un canvi en algun dels seus elements, implica un canvi en un altre. Per entendre-ho, es pot pensar amb l’efecte dominó. Si cau una peça del dominó sobre altres peces que estan en filera, farà que aquestes també caiguin.
7. Un currículum basat amb una gran formació i professionalització docent. Aquest és un dels grans reptes en l’educació.
8. Hi ha diferents nivells de concreció curricular que es basen amb fonts socioculturals, psicològiques, pedagògiques i disciplinàries:
-Un primer nivell de concreció, que és el Disseny Curricular Base (DCB), a nivell autonòmic.
-Un segon nivell de concreció, que és la Concreció Curricular de Centre (CCC) i que se n’encarrega el centre educatiu. És tracta d’un projecte on es concreten les intencions de l’escola i el què, quan i com es vol ensenyar i avaluar.
-Un tercer nivell de concreció, que és la Programació d’Aula (PA) i que realitza cada mestre per dur a terme la seva pràctica al llarg de tot un curs.
Aquí teniu un vídeo que estructura molt bé cada nivell:
Aquestes són les característiques del currículum, però en la meva opinió, encara ens basem massa amb ell. Li donem massa importància, tenint en compte que es continua utilitzant una metodologia encara endarrerida, amb uns espais i horaris molt fixes.Pedro Villarrubia ens diu en la seva entrada “Maldito Currículo”:
“Y eso sí, se enseña espíritu crítico,… siguiendo el currículum. Se estudia el mundo cambiante… con el mismo currículum. Se cambia la educación… poco a poco… respetando el currículum. En sesiones de una hora. Con el culo… sentado. Sobre el currículum.”
Abans d’acabar amb el currículum, m’agradaria parlar de la seva importància en l’educació infantil i que s’expressa molt bé en el llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Aquest llibre ens diu que:
“Fins fa molt poc temps, parlar del currículum per als infants de 0 a 6 anys podia produir un cert rebuig. Això era així, perquè parlar del currículum només es vinculava a etapes posteriors, ja obligatòries i en les quals s’hi havia d’ensenyar uns contingut necessaris”.
Actualment se li ha de donar molta importància en l’educació infantil. A més a més, els continguts d’aquesta etapa s’organitzen en tres àrees curriculars:
-La descoberta d’un mateix
-La descoberta de l’entorn social i natural
-La intercomunicació i el llenguatge.
També hi ha dos tipus d’objectius en torn el currículum d’educació infantil: els generals i els didàctics. Els objectius generals són aquells que han de dominar els infants en acabar l’etapa o cicle. Es refereixen a les capacitats cognitives, lingüístiques, motrius, afectives, personals i socials. Els objectius didàctics són aquells que es pretenen aconseguir en una seqüència didàctica i que serveixen per arribar a assolir els objectius generals.
Finalment, per acabar tancant el currículum (que espero que us hagi agradat), només dir que encara que té certs avantatges també té inconvenients: provoca que els mestres no acabin duent a terme allò que ells haurien volgut i per una altra banda, provoca que els alumnes no puguin decidir allò que els interessaria saber i conèixer, fent perdre així la seva motivació per aprendre, tal com ho expressa Miguel Ángel Santos Guerra (2008) en la seva entrada “Efectos secundarios”:
“A fuerza de recibir un curriculum estructurado, organizado y desarrollado sin que les corresponda otro papel que el de meros receptores, les hace pensar que no son capaces de decidir lo que quieren aprender, cómo lo quieren aprender y de qué forma prefieren aprenderlo.”
Aquesta nova setmana m’agradaria començar-la formulant bones preguntes per obtenir sàvies respostes. És a dir, partint de plantejaments que mai en la vida m’havia parat a pensar, però per després resoldre’ls a través del gran aprenentatge que he aconseguit aquests dies. Segurament es preguntareu de quin aspecte o aspectes estic intentant fer referència. De totes formes, estic segura que tothom que està llegint aquestes línies ha passat i patit per un procés similar, sense poder fer-ne res. Sí, estic parlant del procés d’avaluació. Una avaluació que em fa plantejar qüestions com les següents: què significa un verb tant simple com avaluar? Avaluar i qualificar són sinònims? Quins són els objectius de l’avaluació? I les seves funcions? És veritat que aquest terme ha de servir per classificar i sancionar l’alumne? O bé, per aconseguir millorar i ajudar l’aprenentatge de cada individu? Finalment, és l’avaluació un aspecte clau en l'educació?
Aquestes qüestions i moltes més no hauria sigut capaç de contestar-les si no hagués set perquè el tema que hem tractat aquesta setmana és el de l’avaluació. Malgrat tot, sí que en entrades anteriors, gairebé sense adonar-me’n, vaig introduir alguna idea d’aquest procés tant essencial:
“Els mestres fan una avaluació inútil, ja que simplement fan un examen escrit de continguts que inclou una nota numèrica. Aquesta serveix per decidir la nota final i classificar i sancionar, sense tenir en compte cap altre tipus de criteri. A més, estan mentalitzats la gran majoria en què aquesta és la seva única feina i res més.”
Aquesta concepció que tenia no estava gens equivocada, però anem a veure què és realment això d’avaluació. Segons la pàgina web: www.diccionari.cat, l’avaluació es defineix com:
“Etapa del procés educatiu que té per finalitat comprovar de quina manera han estat aconseguits els objectius pedagògics proposats.”
La mateixa pàgina defineix avaluar com:
“Determinar, especialment d'una manera aproximada, la vàlua o el valor d'alguna cosa.”
Per tant, ja tenim dos aspectes claus en l’avaluació: el valor d’alguna cosa i el compliment d’uns objectius proposats. Aquí vos deixo un vídeo perquè comenceu a entendre l'avaluació:
Zabala, en el llibre 11 ideas clave de cómo aprender y enseñar competencias, ens parla de dos models d’avaluació: l’avaluació reduïda a proves de paper i llapis, i l’avaluació per competències. Fa una distinció entre avaluació tradicional i avaluació que hi ha d’haver en un futur. En els dos models inclou els aspectes claus anteriors, però amb una perspectiva distinta. Per una banda, el tradicional està marcat pel caràcter selectiu i finalista de l’escola. Per això ens diu que:
“la escuela ha cumplido la función de seleccionar a los “mejores” en su camino hacia la universidad”
“Lo que interesa es saber si los alumnos saben o no saben”
“Cabe añadir, de forma casi decisiva, el caràcter finalista de cualquier prueba o examen, convirtiéndose la superación de pruebas en el verdadero objetivo de la enseñanza.
Dit en les meves paraules, tradicionalment (i encara ara) els mestres només avaluen els continguts memoritzats mecànicament dels alumnes. Generalment, ho fan a través d’exàmens o proves escrites on li donen una importància nul·la a les capacitats d’expressió i comunicació oral. Sempre avaluant el que saben, però no l’esforç i els procediments que han tingut que desenvolupar. Un cop que s’obté el resultat de l’examen, la nota serveix per: seleccionar, sancionar, classificar i aprovar els coneixements que s’han obtingut del llibre de text. Així, si es treu un cinc o més hi ha més probabilitats de que es pugui accedir a la universitat. En canvi, si es treu una nota inferior a cinc, difícilment es podrà anar a la universitat. Per què la nota determina anar o no a la universitat? perquè el procés educatiu es veu com un camí ple de pedres que s’han d’anar esquivant i mai ensopegar-hi, per aconseguir passar a un altre camí, tal com mostra la següent imatge:
Uns exemples molt clars són: els models d’examen de selectivitat, PISA o OCDE. Haig de confessar que aquesta forma d’avaluació em pareix una barbaritat i hem commou pensar que aquesta ha set la meva al llarg del meu període escolar. El que no pot ésser és que es vulgui avaluar a tothom per igual, sense tenir en compte el seu esforç i dedicació, sense tenir en compte que no tothom es troba al mateix nivell, pensant que el procés educatiu és una carrera d’obstacles.
El problema està en què es confon el valor d’una prova amb els objectius, fent que el valor (la nota) es converteixi en l’únic objectiu de l’educació, tant per als alumnes com per als professors. És a dir, es pot dir que es confon avaluació amb qualificació. Tot això em fa pensar en la gran quantitat de joves que han deixat els estudis perquè els seus professors han considerat que mai no arribarien a la universitat amb les notes que tenien. Simplement mirant les notes i res més (la qualificació). Sense mirar que potser estan amargant una vida.
Per una altra banda, hi ha un model d’avaluació per competències. Aquest és el que realment ens interessa, encara que exigeix una gran complexitat. L’avaluació en educació ha de fixar-se en la capacitat que té un alumne per aplicar allò que sap a la vida real. Per això, haurà d’utilitzar mitjans o instruments que li ho diguin. Els objectius de l’avaluació per competències no seran classificar o sancionar, sinó que hauran de permetre conèixer el grau d’aprenentatge del alumne, a més d’orientar-lo i ajudar-lo. Segons Zabala:
“La cuestión no es aprobar o no aprobar, sinó cómo conseguir y asimilar un contenido de aprendizaje indispensable para su desarrollo personal”.
Aquest vídeo representa el pas d'una avaluació tradicional a una de moderna:
La setmana passada vam veure els components de les competències: fets, conceptes, procediments i actituds. Aquesta setmana hem de saber que aquests components s’avaluen de distinta manera, ja que també s’aprenen de distinta forma. Els fets, com s’aprenen memoritzant, s’han d’avaluar amb una prova que contengui preguntes orals o escrites. Els conceptes, que s’han de comprendre i entendre, per avaluar-los no val la reproducció de la seva definició, sinó que s’ha de ser capaç d’utilitzar-los en la resolució de conflictes o problemes. Els procediments s’han d’avaluar a partir de la funcionalitat que els hi donen els alumnes. Finalment, les actituds s’avaluen observant com actuen els alumnes en situacions conflictives i reals, ja que s’aprenen vivint-les.
Per tant, el model nou es basa en l’esforç i els procediments realitzats per l’alumne. Una tècnica per avaluar innovadora és la rúbrica. La meva professora de Bases Didàctiques i Disseny Curricular, Gemma, fa servir aquesta tècnica per avaluar l’entrada setmanal que publiquem en el bloc. Aquest document de Scribd ens mostra un exemple:
Però a banda d’utilitzar tècniques innovadores i complir uns objectius que venen donats per les distintes competències, hem vist aquests dies a classe un vídeo de José Luis Castillo, on ens parla d’una sèrie de condicions que hi ha d’haver en l’avaluació:
-En primer lloc, ha de ser una avaluació que miri els procediments i l’esforç de l’individu, no només la nota.
-En segon lloc, ha de ser una avaluació orientadora perquè l’alumnat pugui saber en tot moment si el que està fent està bé.
-En tercer lloc, una avaluació personalitzada i participativa, amb molts d’avaluadors.
Amb tota aquesta informació i reflexió, ens podem adonar que l’avaluació és molt important, un aspecte clau. Na Neus Sanmartí, que és el gran referent de l’avaluació a Espanya, ens diu en una conferència realitzada a Eivissa:
“Si no canvia l’avaluació no canvia res”. “L’avaluació és un aspecte clau en l’educació”. “A més, s’han de tenir clars els criteris d’avaluació”.
Neus Sanmartí també distingeix entre avaluació formativa (la que regula el mestre) i avaluació formadora (la que regula l’alumne). Però aquesta setmana, he après una gran quantitat de tipologies d’avaluació més, que vull relacionar amb les que vull dur a terme en un futur:
· *Segons el moment:
-Avaluació inicial: si coincideix amb l’inici del procés educatiu.
-Avaluació processual: si es realitza durant el procés educatiu.
-Avaluació final: si està vinculada al final del procés.
En la meva opinió, l’avaluació no s’ha de fixar en un moment concret, sinó que s’ha de mesurar el principi fins el final.
· *Segons l’àmbit d’extensió:
-Parcial: si només avalua determinades parts o elements, no tot el conjunt.
-Global: si avalua a tot un conjunt.
· * Segons la finalitat:
-Avaluació de diagnòstic: si diagnostica en quin moment comença el punt de partida de l’aprenentatge.
-Avaluació sumativa: si realitza un informe sobre les mesures preses.
-Avaluació formativa: si cerca tractar el procés educatiu.
· * Segons el grau de relació amb l’avaluador:
-Externa: si els agents avaluadors no han participat al procés educatiu. Per exemple, els professors que corregeixen els exàmens de selectivitat.
-Interna: si l’avaluador ha participat al procés educatiu. Aquest tipus d’avaluació pot ser de tres maneres distintes : autoavaluació ( si s’avalua el mateix subjecte), heteroavaluació ( si algú extern a nosaltres avalua la nostra feina) o coavaluació (si els individus s’avaluen els uns amb els altres, mútuament).
Segons el meu punt de vista, s’ha de produir una combinació de tots aquests tipus d’avaluacions: que ens avaluï algú que no ens coneix, un altre que ha participat al procés educatiu o bé, que l’alumne sigui capaç d’autocriticar-se.
· * Segons el criteri de comparació:
-Criterial: si es fa una comparació amb els criteris i objectius prèviament fixats.
-Normativa: si es fa una comparació amb un grup que actua com a mitjana per a un altre grup.
· * Isabel Solé, una dona molt destacada per parlar de l’àmbit de l’avaluació a l’educació infantil, inclou un altre tipus d’avaluació:
-La inclusiva: que creu amb les capacitats i possibilitats de cada nen.
Per a mi, aquest tipus d’avaluació és bàsica i essencial perquè no es pot ensenyar a ningú sense creure que aquest individu en algun moment de la seva existència podrà aprendre.
Les diferents tipologies d'avaluació es mostren en el següent vídeo:
Un cop vistos els dos models d’avaluació, vull contestar a una pregunta que formula Miguel Ángel Santos Guerra sobre l’avaluació aquesta setmana:
“¿De qué tareas existe más peso en la evaluación? ¿Cuáles son las más frecuentes y las más valoradas? Mucho me temo que se encuentren más de memorizar que de crear, más de repetir que de inventar.”El Adarve.
El que ve a representar aquí Santos Guerra és quin dels dos models té més pes en la nostra societat. Responent a la pregunta i d’acord amb ell, està clar que encara predomina el model tradicional basat amb les proves escrites valorades de 0 a 10 per damunt del model basat amb les competències. És a dir, se li dóna més importància a la memorització mecànica que al coneixement que és capaç de construir l’alumne.
Finalment, per tancar el camp de l’avaluació m’agradaria acabar amb una cita també de Santos Guerra, corresponent a una publicació del 25 de juny de 2011 i titulada Evaluar con el corazón:
“Hay que evaluar con la cabeza, pero también con el corazón. Porque, detrás de ese boletín de notas hay una persona, una familia, una historia que pueden saltar por los aires.” I ara jo afegeix: “i romper el corazón”.
També m'agradaria acabar amb un vídeo que dóna idees sobre com avaluar a l'escola: ¿CÓMO PUEDO EVALUAR EN MI AULA? UNAS IDEAS on PhotoPeach
Espero que vos hagi agradat el tema de l’avaluació d’aquesta setmana. A més, vull donar una bona notícia: ja hem gravat el lipdub a la nostra universitat! Més endavant, quan estigui acabat i enllestit del tot, ja el publicaré. L’experiència ha set única i espectacular!
