Quinta setmana

Estimats lectors i estimades lectores:

Aquesta nova setmana, m’agradaria començar-la fent un petit agraïment a una amable amiga meva. Segurament es preguntareu per quina raó. La resposta és molt fàcil, però difícil d’expressar. Haig de dir que m’ha generat una gran alegria, entrar al bloc i veure que tinc un primer seguidor, en aquest cas seguidora. La veritat que un dels esdeveniments d’aquest tipus, fan que una persona comenci amb més entusiasme una nova entrada. Això és així, sobretot quan s’escriu un bloc per primera vegada i sense tenir-ne gairebé una mínima idea. Malgrat tot, la sorpresa me l’he portada quan m’he adonat que la meva seguidora és una adorable amiga meva: “Michi” (Michelle). Però el que realment m’ha impactat, no ha set això, sinó el fet de que “Michi” simplement li hagin entrat ganes d’escriure pel plaer de llegir un bloc. Em causa una gran alegria saber que una persona estudiant del grau d’infantil i aspirant a futura mestra, pugui causar sense tenir ella cap tipus d’experiència, ganes d’escriure un bloc per primera vegada a una altra persona. Per això, m’agradaria donar-li les gràcies a Michelle. A més, tot això em fa pensar amb el fet de que també pugui provocar aquestes ganes de reflexionar i crear coneixement als meus futurs alumnes, que sense cap dubte no els hi llevaré la seva capacitat de  creativitat. 

El tema de la creativitat, m’agradaria enllaçar-lo amb un vídeo que hem vist aquests dies i que una companya de classe, Zhila, ha trobat i compartit. Es tracta d’un vídeo del programa “Redes” anomenat: “ El sistema educativo es anacrónico. La creatividad se limita a los niños. Ken Robinson (experto en el desarrollo de la creatividad)”.

Aquí podeu veure el vídeo dividit en dues parts:  

D’aquest reportatge voldria fer una reflexió sobre dos qüestions dites per Ken Robinson.

La primera és la següent: “La educación está reprimiendo los talentos y habilidades de muchos estudiantes; y está matando su motivación para aprender”.

Estic totalment d’acord. En l’actualitat, un dels aspectes clau en l’educació com la creativitat, no la deixem establir lliurement de cap de les maneres. Això és així, ja que pel que fa el meu punt de vista, encara estam empresonats pel currículum, tal com ho mostra la següent imatge: 

Simplement encara ens limitem molt al llibre de text com a una única font de coneixement, sense deixar que els alumnes puguin crear el seu propi coneixement i potenciar les seves habilitats. A més, ens basem amb unes àrees (disciplinars) encara bastant concretes i determinades: matemàtiques, llengua, història... i aquestes ja comencen a ser bastant repetitives pels alumnes, així com els mètodes que s’utilitzen. Aquests es veuen limitats dins d’un horari establert, dins d’una aula on tots són considerats del mateix nivell i sinó anormals, i sense la possibilitat de poder desenvolupar les seves habilitats i talents plenament, així com les anomenades competències que ara més avall explicaré. A més, els alumnes sense poder desenvolupar-se amb distintes intel·ligències i haver de limitar-se a fer uns exàmens per poder classificar-los, també els hi fa perdre el interès i la motivació. http://www.flickr.com/photos/olmovich/3432451676/

Així ens ho expressa el bloc Discentia:

“La educación es anacrónica, disciplinar, repetitiva, y ninguna de sus "carreras" garantiza ya un trabajo, como mucho funciona como puerta a una élite más o menos limitada, con sus exámenes/cuotas/precios de entrada.”

Per una altra banda, la segona qüestió és la següent: 
 “ Si no estás dispuesto a equivocarte nunca llegaràs a nada original”. 

Clar, al limitar la creativitat de les noves generacions, cometem un error o equivocació. De totes formes, no ens hem de posar de mans plegades, sinó aprendre dels propis errors per modificar-ho i transformar-ho en un futur.

Abans, he esmentat el terme competències. Per això ara em vull dedicar a explicar-lo. Això és així, perquè aquests dies en la classe de Bases didàctiques i disseny curricular, hem estat veient un vídeo sobre una conferència feta per Zabala del seu llibre 11 ideas clave a Eivissa i dividida en quatre parts. Aquí teniu l’enllaç de la pàgina:  http://aprep1.blogspot.com/search/label/Zabala

No és fàcil treballar amb competències, però es poden aprendre i ensenyar. En l’actualitat, ja hi ha molts de mestres que les apliquen, però encara falta un camí molt llarg. De totes formes, el nostre objectiu en les competències no és arribar a la utopia (allò ideal), sinó anar fent petites passes per aproximar-s’hi. El terme competències prové de l’empresa, però s’ha anat estenent pels diversos àmbits de la vida i sobretot al de l’educació. De totes formes, no és un terme nou, en la història ja es plantejava. Aquesta paraula va sorgir en adonar-se, per exemple, que hi ha molts de nens i nens que tenen la mateixa edat i van a un mateix nivell educatiu, però n’hi ha alguns que saben realitzar les tasques amb èxit i eficàcia i altres no.

La funció de l’escola sempre ha estat educar i instruir. A més, sempre ha set molt típic entendre els diversos nivell educatius com etapes i obstacles que s’han de superar. Així, per exemple, l’etapa primària ha de servir per preparar la secundària, la secundària per al batxillerat i batxillerat per a la universitat. Per tant, l’escola ha tingut una funció propedèutica i finalista, donant-li molta importància a la nota, què sanciona o aprova. Una altra de les funcions de l’escola ha estat la de seleccionar els alumnes en funció de les seves possibilitats, formant-los només per a exercir una professió i no per a la vida. Tot això tenint en compte i sense valorar, la possible feina que s’hagi pogut realitzar, el possible esforç que s’hagi pogut provocar i els mitjans que s’hagin pogut utilitzar. A més, considerant tothom iguals, com màquines, sense adonar-se que hi pot haver distints nivells educatius. Així ens ho expressa el bloc El Adarve:

“Pocas veces se piensa en el esfuerzo realizado, difícilmente se valora la situación de los que no obtienen el éxito…”

“Tratamos a los niños y a las niñas como si fuesen iguales, como si tuviesen que acomodarse a un prototipo. Quienes se alejan de ese modelo, de ese arquetipo, parece que tienen alguna deficiencia, alguna tara. Son, por consiguiente, niños defectuosos.”

Exactament, aquells que s’allunyen del model considerat “normal” són vistos com “subnormals” en paraules majors. Ningú no s’haurà parat a pensar que probablement aquells nens tenen una forma diferent d’aprenentatge, que utilitzen altres mitjans i altres components i que per això no són iguals que els altres?

Com a metàfora, és pot fer servir un exemple que fa servir Zabala, el de la truita francesa. Una truita mai no surt igual perquè cadascú té la seva pròpia forma de fer-la, d’incloure uns ingredients determinats. Una truita com la que surt a la fotografia, no sortirà mai igual a la que probablement cuineu vosaltres:

http://www.flickr.com/photos/cinefiloblog/6296376754/
Ara l’objectiu de l’escola no és seleccionar els alumnes, sinó orientar-los i guiar-los perquè puguin tenir un aprenentatge adequat a les seves pròpies possibilitats. De totes formes, tal com ens diu Zabala, no és possible trobar una escola que pugui educar a tothom i en totes les seves possibilitats i orientacions, però és a partir de la utopia on es pot aconseguir l’aprenentatge. Per tant, aquest serà un dels reptes que jo mateixa em proposaré. A més, educaré per a la vida  i no pensant en preparar-los perquè puguin “saltar” l’obstacle de la següent etapa educativa.

En l’antiguitat, l’objecte d’estudi eren les matèries, bàsicament disciplinàries i interdisciplinàries. En l’actualitat, l’objecte d’estudi són les competències. Aquí teniu un document que parla sobre aquestes:
EL ENFOQUE DE LAS COMPETENCIAS EN LA EDUCACIÓN

“Una competència és la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses i conflictives, de manera eficaç, en un context determinat per mitjà d’actituds, habilitats i coneixements”. “Una persona és competent quan domina coneixements (fets i conceptes), procediments i actituds.”

Per tant, una competència es podria definir i aplicar quan una persona és capaç d’imposar el que coneix i el que sap fer amb interès, a la vida real, amb els mateixos mitjans que una altra, però obtenint uns resultats veritablement espectaculars. Tot això al mateix temps i de forma interrelacionada, a diferents àmbits de la vida, no només a nivell professional. A més, quan un individu troba una situació real i complexa amb diversos problemes, primerament ha d’analitzar la situació. En segon lloc, seleccionar de les possibles alternatives o competències, aquella que millor es domina ( triar un esquema d’actuació). “Per poder analitzar s’aprèn analitzant, per poder seleccionar s’aprèn seleccionat i per aprendre a fer hem de fer”. Els fets s’aprenen repetint-los un cert nombre de vegades. Probablement, a una persona li  bastarà amb repetir-los dues vegades i a una altra no li valdrà, els haurà de repetir com a mínim 10  vegades o 20. Per tant, això ens demostra que hi ha diferents nivells d’aprenentatge. Els conceptes com ara: “densitat”, “natalitat”, “competència”, “literatura”... s’hauran d’aprendre a partir de pròpies experiències personals i comprenent-los. Els procediments s’aprenen repetint-los a través d’uns models, exercicis i reflexions. Per exemple: nedar s’aprèn  nedant, mirant altres models i fent pràctica. Finalment, les actituds s’aprenen vivint en situacions on s’ha de ser solidari, just, tolerant...

Les competències impliquen tot això: saber comprendre, saber fer, saber viure i saber ser, però també una mica de memorització. Aquí teniu un vídeo que ho demostra: 

Les competències tenen una sèrie de característiques:

-La funcionalitat: Tot allò que s’aprèn se li ha de donar sentit, una funció en la vida real, comprendre-ho.

“Y ya no quieren repetir las tablas de multiplicar, ya no quieren saberse la lista de los reyes Godos… quieren comprender, vivir, tener un futuro, crear, improvisar.” Educadores hoy

-La complexitat: Hem d’analitzar situacions complexes, dificultoses.

-El component procedimental: Analitzar, seleccionar i executar la competència.

-La integració de components: Els components s’aprenen amb unes estratègies determinades i pròpies de cadascú.

A més, la resposta a les competències no és afegir continguts, sinó metodològica.

Es tracta d’una resposta per canviar l’aprenentatge memorístic i fer que aquest es converteixi en significatiu. Necessitem una àrea comuna, feta amb equip, ja que les disciplines no són suficients. Això és així, perquè hi ha continguts metadisciplinars que no van inclosos a cap disciplina. A més, els mètodes han de tenir un enfocament globalitzador i han de basar-se amb projectes, recerques, casos...

El bloc Una tiza y tú ens diu:

“Me encuentro ahora recogiendo información sobre experiencias y proyectos que estimulen la creatividad de los alumnos para la consecución de un objetivo-reto-idea-sueño común. Proyectos que hayan conseguido que el alumnado los haga suyos poniendo ilusión y pasión para llevarlos a buen término. Proyectos en los que el aprendizaje es compartido, al igual que los resultados y los méritos…”

Això és el que faré, fomentar la creativitat dels meus alumnes perquè puguin recuperar el interès i la il·lusió que terriblement l’han perduda.

Moltes salutacions d’una estudiant, que avui, dia 16 de novembre de 2011, compleix 18 anys!