L'avaluació, un aspecte clau...

Aquesta nova setmana m’agradaria començar-la formulant bones preguntes per obtenir sàvies respostes. És a dir, partint de plantejaments que mai en la vida m’havia parat a pensar, però per després resoldre’ls a través del gran aprenentatge que he aconseguit aquests dies. Segurament es preguntareu de quin aspecte o aspectes estic intentant fer referència. De totes formes, estic segura que tothom que està llegint aquestes línies ha passat i patit per un procés similar, sense poder fer-ne res. Sí, estic parlant del procés d’avaluació. Una avaluació que em fa plantejar qüestions com les següents: què significa un verb tant simple com avaluar? Avaluar i qualificar són sinònims? Quins són els objectius de l’avaluació? I les seves funcions? És veritat que aquest terme ha de servir per classificar i sancionar l’alumne? O bé, per aconseguir millorar i ajudar l’aprenentatge de cada individu? Finalment, és l’avaluació un aspecte clau en l'educació?

Aquestes qüestions i moltes més no hauria sigut capaç de contestar-les si no hagués set perquè el tema que hem tractat aquesta setmana és el de l’avaluació. Malgrat tot, sí que en entrades anteriors, gairebé sense adonar-me’n, vaig introduir alguna idea d’aquest procés tant essencial:

“Els mestres fan una avaluació inútil, ja que simplement fan un examen escrit de continguts que inclou una nota numèrica. Aquesta serveix per decidir la nota final i classificar i sancionar, sense tenir en compte cap altre tipus de criteri. A més, estan mentalitzats la gran majoria en què aquesta és la seva única feina i res més.”

Aquesta concepció que tenia no estava gens equivocada, però anem a veure què és realment això d’avaluació. Segons la pàgina web: www.diccionari.cat , l’avaluació es defineix com:

“Etapa del procés educatiu que té per finalitat comprovar de quina manera han estat aconseguits els objectius pedagògics proposats.”

La mateixa pàgina defineix avaluar com:

“Determinar, especialment d'una manera aproximada, la vàlua o el valor d'alguna cosa.”

Per tant, ja tenim dos aspectes claus en l’avaluació: el valor d’alguna cosa i el compliment d’uns objectius proposats. Aquí vos deixo un vídeo perquè comenceu a entendre l'avaluació: 

Zabala, en el llibre 11 ideas clave de cómo aprender y enseñar competencias, ens parla de dos models d’avaluació: l’avaluació reduïda a proves de paper i llapis, i l’avaluació per competències. Fa una distinció entre avaluació tradicional i avaluació que hi ha d’haver en un futur. En els dos models inclou els aspectes claus anteriors, però amb una perspectiva distinta. Per una banda, el tradicional està marcat pel caràcter selectiu i finalista de l’escola. Per això ens diu que:

“la escuela ha cumplido la función de seleccionar  a los “mejores” en su camino hacia la universidad”

“Lo que interesa es saber si los alumnos saben o no saben”

“Cabe añadir, de forma casi decisiva, el caràcter finalista de cualquier prueba o examen, convirtiéndose la superación de pruebas en el verdadero objetivo de la enseñanza.

Dit en les meves paraules, tradicionalment (i encara ara) els mestres només avaluen els continguts memoritzats mecànicament dels alumnes.  Generalment, ho fan a través d’exàmens o proves escrites on li donen una importància nul·la a les capacitats d’expressió i comunicació oral. Sempre avaluant el que saben, però no l’esforç i els procediments que han tingut que desenvolupar. Un cop que s’obté el resultat de l’examen, la nota serveix per: seleccionar, sancionar, classificar i aprovar els coneixements que s’han obtingut del llibre de text. Així, si es treu un cinc o més hi ha més probabilitats de que es pugui accedir a la universitat. En canvi, si es treu una nota inferior a cinc, difícilment es podrà anar a la universitat. Per què la nota determina anar o no a la universitat? perquè el procés educatiu es veu com un camí ple de pedres que s’han d’anar esquivant i mai ensopegar-hi, per aconseguir passar a un altre camí, tal com mostra la següent imatge:

http://www.flickr.com/photos/pantareimadrid/222360224/

Uns exemples molt clars són: els models d’examen de selectivitat, PISA o OCDE. Haig de confessar que aquesta forma d’avaluació em pareix una barbaritat i hem commou pensar que aquesta ha set la meva al llarg del meu període escolar. El que no pot ésser és que es vulgui avaluar a tothom per igual, sense tenir en compte el seu esforç i dedicació, sense tenir en compte que no tothom es troba al mateix nivell, pensant que el procés educatiu és una carrera d’obstacles.

El problema està en què es confon el valor d’una prova amb els objectius, fent que el valor (la nota) es converteixi en l’únic objectiu de l’educació, tant per als alumnes com per als professors. És a dir, es pot dir que es confon avaluació amb qualificació. Tot això em fa pensar en la gran quantitat de joves que han deixat els estudis perquè els seus professors han considerat que mai no arribarien a la universitat amb les notes que tenien. Simplement mirant les notes i res més (la qualificació). Sense mirar que potser estan amargant una vida.

Per una altra banda, hi ha un model d’avaluació per competències. Aquest és el que realment ens interessa, encara que exigeix una gran complexitat. L’avaluació en educació ha de fixar-se en la capacitat que té un alumne per aplicar allò que sap a la vida real. Per això, haurà d’utilitzar mitjans o instruments que li ho diguin. Els objectius de l’avaluació per competències no seran classificar o sancionar, sinó que hauran de permetre conèixer el grau d’aprenentatge del alumne, a més d’orientar-lo i ajudar-lo. Segons Zabala:

“La cuestión no es aprobar o no aprobar, sinó cómo conseguir y asimilar un contenido de aprendizaje indispensable para su desarrollo personal”. 


Aquest vídeo representa el pas d'una avaluació tradicional a una de moderna:





La setmana passada vam veure els components de les competències: fets, conceptes, procediments i actituds. Aquesta setmana hem de saber que aquests components s’avaluen de distinta manera, ja que també s’aprenen de distinta forma. Els fets, com s’aprenen memoritzant, s’han d’avaluar amb una prova que contengui preguntes orals o escrites. Els conceptes, que s’han de comprendre i entendre, per avaluar-los no val la reproducció de la seva definició, sinó que s’ha de ser capaç d’utilitzar-los en la resolució de conflictes o problemes. Els procediments s’han d’avaluar a partir de la funcionalitat que els hi donen els alumnes. Finalment, les actituds s’avaluen observant com actuen els alumnes en situacions conflictives i reals, ja que s’aprenen vivint-les.

Per  tant, el model nou es basa en l’esforç i els procediments realitzats per l’alumne. Una tècnica per avaluar innovadora és la rúbrica. La meva professora de Bases Didàctiques i Disseny Curricular, Gemma, fa servir aquesta tècnica per avaluar l’entrada setmanal que publiquem en el bloc. Aquest document de Scribd ens mostra un exemple:

rúbrica

Però a banda d’utilitzar tècniques innovadores i complir uns objectius que venen donats per les distintes competències, hem vist aquests dies a classe un vídeo de José Luis Castillo, on ens parla d’una sèrie de condicions que hi ha d’haver en l’avaluació:

-En primer lloc, ha de ser una avaluació que miri els procediments i l’esforç de l’individu, no només la nota.

-En segon lloc, ha de ser una avaluació orientadora perquè l’alumnat pugui saber en tot moment si el que està fent està bé.

-En tercer lloc, una avaluació personalitzada i participativa, amb molts d’avaluadors.

-Finalment, una avaluació informativa.

Aquí vos deixo l’enllaç del vídeo de José Luis Castillo que hem vist a classe:
http://www.youtube.com/user/gemturfer#p/f/12/eR1vG9uEDjI

Amb tota aquesta informació i reflexió, ens podem adonar que l’avaluació és molt important, un aspecte clau. Na Neus Sanmartí, que és el gran referent de l’avaluació a Espanya, ens diu en una conferència realitzada a Eivissa:

“Si no canvia l’avaluació no canvia res”. “L’avaluació és un aspecte clau en l’educació”. “A més, s’han de tenir clars els criteris d’avaluació”.

Aquesta conferència la podeu visualitzar en el següent enllaç: http://aprep1.blogspot.com/2011/03/videos-conferencia-neus-sanmarti.html

Neus Sanmartí també distingeix entre avaluació formativa (la que regula el mestre) i avaluació formadora (la que regula l’alumne). Però aquesta setmana, he après una gran quantitat de tipologies d’avaluació més, que vull relacionar amb les que vull dur a terme en un futur:

·         *Segons el moment:

-Avaluació inicial: si coincideix amb l’inici del procés educatiu.

-Avaluació processual: si es realitza durant el procés educatiu.

-Avaluació final: si està vinculada al final del procés.

En la meva opinió, l’avaluació no s’ha de fixar en un moment concret, sinó que s’ha de mesurar el principi fins el final.

·       *Segons l’àmbit d’extensió:

-Parcial: si només avalua determinades parts o elements, no tot el conjunt.

-Global: si avalua a tot un conjunt.

·        * Segons la finalitat:

-Avaluació de diagnòstic: si diagnostica en quin moment comença el punt de partida de l’aprenentatge.

-Avaluació sumativa: si realitza un informe sobre les mesures preses.

-Avaluació formativa: si cerca tractar el procés educatiu.

·        * Segons el grau de  relació amb l’avaluador:

-Externa: si els agents avaluadors no han participat al procés educatiu. Per exemple, els professors que corregeixen els exàmens de selectivitat.

-Interna: si l’avaluador ha participat al procés educatiu. Aquest tipus d’avaluació pot ser de tres maneres distintes : autoavaluació ( si s’avalua el mateix subjecte), heteroavaluació ( si algú extern a nosaltres avalua la nostra feina) o coavaluació (si els individus s’avaluen els uns amb els altres, mútuament).

Segons el meu punt de vista, s’ha de produir una combinació de tots aquests tipus d’avaluacions: que ens avaluï algú que no ens coneix, un altre que ha participat al procés educatiu o bé, que l’alumne sigui capaç d’autocriticar-se.

·        * Segons el criteri de comparació:

-Criterial: si es fa una comparació amb els criteris i objectius prèviament fixats.

-Normativa: si es fa una comparació amb un grup que actua com a mitjana per a un altre grup.

·        * Isabel Solé, una dona molt destacada per parlar de l’àmbit de l’avaluació a l’educació infantil, inclou un altre tipus d’avaluació:

-La inclusiva: que creu amb les capacitats i possibilitats de cada nen.

Per a mi, aquest tipus d’avaluació és bàsica i essencial perquè no es pot ensenyar a ningú sense creure que aquest individu en algun moment de la seva existència podrà aprendre.


Les diferents tipologies d'avaluació es mostren en el següent vídeo: 

Un cop vistos els dos models d’avaluació, vull contestar a una pregunta que formula Miguel Ángel Santos Guerra sobre l’avaluació aquesta setmana:

“¿De qué tareas existe más peso en la evaluación? ¿Cuáles son las más frecuentes y las más valoradas? Mucho me temo que se encuentren más de memorizar que de crear, más de repetir que de inventar.” El Adarve.

El que ve a representar aquí Santos Guerra és quin dels dos models té més pes en la nostra societat. Responent a la pregunta i d’acord amb ell, està clar que encara predomina el model tradicional basat amb les proves escrites valorades de 0 a 10 per damunt del model basat amb les competències. És a dir, se li dóna més importància a la memorització mecànica que al coneixement que és capaç de construir l’alumne.

Finalment, per tancar el camp de l’avaluació m’agradaria acabar amb una cita també de Santos Guerra, corresponent a una publicació del 25 de juny de 2011 i titulada Evaluar con el corazón:

“Hay que evaluar con la cabeza, pero también con el corazón. Porque, detrás de ese boletín de notas hay una persona, una familia, una historia que pueden saltar por los aires.” I ara jo afegeix: “i romper el corazón”.

També m'agradaria acabar amb un vídeo que dóna idees sobre com avaluar a l'escola: 

¿CÓMO PUEDO EVALUAR EN MI AULA? UNAS IDEAS on PhotoPeach


Espero que vos hagi agradat el tema de l’avaluació d’aquesta setmana. A més, vull donar una bona notícia: ja hem gravat el lipdub a la nostra universitat! Més endavant, quan estigui acabat i enllestit del tot, ja el publicaré. L’experiència ha set única i espectacular!  

Quinta setmana

Estimats lectors i estimades lectores:

Aquesta nova setmana, m’agradaria començar-la fent un petit agraïment a una amable amiga meva. Segurament es preguntareu per quina raó. La resposta és molt fàcil, però difícil d’expressar. Haig de dir que m’ha generat una gran alegria, entrar al bloc i veure que tinc un primer seguidor, en aquest cas seguidora. La veritat que un dels esdeveniments d’aquest tipus, fan que una persona comenci amb més entusiasme una nova entrada. Això és així, sobretot quan s’escriu un bloc per primera vegada i sense tenir-ne gairebé una mínima idea. Malgrat tot, la sorpresa me l’he portada quan m’he adonat que la meva seguidora és una adorable amiga meva: “Michi” (Michelle). Però el que realment m’ha impactat, no ha set això, sinó el fet de que “Michi” simplement li hagin entrat ganes d’escriure pel plaer de llegir un bloc. Em causa una gran alegria saber que una persona estudiant del grau d’infantil i aspirant a futura mestra, pugui causar sense tenir ella cap tipus d’experiència, ganes d’escriure un bloc per primera vegada a una altra persona. Per això, m’agradaria donar-li les gràcies a Michelle. A més, tot això em fa pensar amb el fet de que també pugui provocar aquestes ganes de reflexionar i crear coneixement als meus futurs alumnes, que sense cap dubte no els hi llevaré la seva capacitat de  creativitat. 

El tema de la creativitat, m’agradaria enllaçar-lo amb un vídeo que hem vist aquests dies i que una companya de classe, Zhila, ha trobat i compartit. Es tracta d’un vídeo del programa “Redes” anomenat: “ El sistema educativo es anacrónico. La creatividad se limita a los niños. Ken Robinson (experto en el desarrollo de la creatividad)”.

Aquí podeu veure el vídeo dividit en dues parts:  

D’aquest reportatge voldria fer una reflexió sobre dos qüestions dites per Ken Robinson.

La primera és la següent: “La educación está reprimiendo los talentos y habilidades de muchos estudiantes; y está matando su motivación para aprender”.

Estic totalment d’acord. En l’actualitat, un dels aspectes clau en l’educació com la creativitat, no la deixem establir lliurement de cap de les maneres. Això és així, ja que pel que fa el meu punt de vista, encara estam empresonats pel currículum, tal com ho mostra la següent imatge: 

Simplement encara ens limitem molt al llibre de text com a una única font de coneixement, sense deixar que els alumnes puguin crear el seu propi coneixement i potenciar les seves habilitats. A més, ens basem amb unes àrees (disciplinars) encara bastant concretes i determinades: matemàtiques, llengua, història... i aquestes ja comencen a ser bastant repetitives pels alumnes, així com els mètodes que s’utilitzen. Aquests es veuen limitats dins d’un horari establert, dins d’una aula on tots són considerats del mateix nivell i sinó anormals, i sense la possibilitat de poder desenvolupar les seves habilitats i talents plenament, així com les anomenades competències que ara més avall explicaré. A més, els alumnes sense poder desenvolupar-se amb distintes intel·ligències i haver de limitar-se a fer uns exàmens per poder classificar-los, també els hi fa perdre el interès i la motivació. http://www.flickr.com/photos/olmovich/3432451676/

Així ens ho expressa el bloc Discentia:

“La educación es anacrónica, disciplinar, repetitiva, y ninguna de sus "carreras" garantiza ya un trabajo, como mucho funciona como puerta a una élite más o menos limitada, con sus exámenes/cuotas/precios de entrada.”

Per una altra banda, la segona qüestió és la següent: 
 “ Si no estás dispuesto a equivocarte nunca llegaràs a nada original”. 

Clar, al limitar la creativitat de les noves generacions, cometem un error o equivocació. De totes formes, no ens hem de posar de mans plegades, sinó aprendre dels propis errors per modificar-ho i transformar-ho en un futur.

Abans, he esmentat el terme competències. Per això ara em vull dedicar a explicar-lo. Això és així, perquè aquests dies en la classe de Bases didàctiques i disseny curricular, hem estat veient un vídeo sobre una conferència feta per Zabala del seu llibre 11 ideas clave a Eivissa i dividida en quatre parts. Aquí teniu l’enllaç de la pàgina:  http://aprep1.blogspot.com/search/label/Zabala

No és fàcil treballar amb competències, però es poden aprendre i ensenyar. En l’actualitat, ja hi ha molts de mestres que les apliquen, però encara falta un camí molt llarg. De totes formes, el nostre objectiu en les competències no és arribar a la utopia (allò ideal), sinó anar fent petites passes per aproximar-s’hi. El terme competències prové de l’empresa, però s’ha anat estenent pels diversos àmbits de la vida i sobretot al de l’educació. De totes formes, no és un terme nou, en la història ja es plantejava. Aquesta paraula va sorgir en adonar-se, per exemple, que hi ha molts de nens i nens que tenen la mateixa edat i van a un mateix nivell educatiu, però n’hi ha alguns que saben realitzar les tasques amb èxit i eficàcia i altres no.

La funció de l’escola sempre ha estat educar i instruir. A més, sempre ha set molt típic entendre els diversos nivell educatius com etapes i obstacles que s’han de superar. Així, per exemple, l’etapa primària ha de servir per preparar la secundària, la secundària per al batxillerat i batxillerat per a la universitat. Per tant, l’escola ha tingut una funció propedèutica i finalista, donant-li molta importància a la nota, què sanciona o aprova. Una altra de les funcions de l’escola ha estat la de seleccionar els alumnes en funció de les seves possibilitats, formant-los només per a exercir una professió i no per a la vida. Tot això tenint en compte i sense valorar, la possible feina que s’hagi pogut realitzar, el possible esforç que s’hagi pogut provocar i els mitjans que s’hagin pogut utilitzar. A més, considerant tothom iguals, com màquines, sense adonar-se que hi pot haver distints nivells educatius. Així ens ho expressa el bloc El Adarve:

“Pocas veces se piensa en el esfuerzo realizado, difícilmente se valora la situación de los que no obtienen el éxito…”

“Tratamos a los niños y a las niñas como si fuesen iguales, como si tuviesen que acomodarse a un prototipo. Quienes se alejan de ese modelo, de ese arquetipo, parece que tienen alguna deficiencia, alguna tara. Son, por consiguiente, niños defectuosos.”

Exactament, aquells que s’allunyen del model considerat “normal” són vistos com “subnormals” en paraules majors. Ningú no s’haurà parat a pensar que probablement aquells nens tenen una forma diferent d’aprenentatge, que utilitzen altres mitjans i altres components i que per això no són iguals que els altres?

Com a metàfora, és pot fer servir un exemple que fa servir Zabala, el de la truita francesa. Una truita mai no surt igual perquè cadascú té la seva pròpia forma de fer-la, d’incloure uns ingredients determinats. Una truita com la que surt a la fotografia, no sortirà mai igual a la que probablement cuineu vosaltres:

http://www.flickr.com/photos/cinefiloblog/6296376754/
Ara l’objectiu de l’escola no és seleccionar els alumnes, sinó orientar-los i guiar-los perquè puguin tenir un aprenentatge adequat a les seves pròpies possibilitats. De totes formes, tal com ens diu Zabala, no és possible trobar una escola que pugui educar a tothom i en totes les seves possibilitats i orientacions, però és a partir de la utopia on es pot aconseguir l’aprenentatge. Per tant, aquest serà un dels reptes que jo mateixa em proposaré. A més, educaré per a la vida  i no pensant en preparar-los perquè puguin “saltar” l’obstacle de la següent etapa educativa.

En l’antiguitat, l’objecte d’estudi eren les matèries, bàsicament disciplinàries i interdisciplinàries. En l’actualitat, l’objecte d’estudi són les competències. Aquí teniu un document que parla sobre aquestes:
EL ENFOQUE DE LAS COMPETENCIAS EN LA EDUCACIÓN

“Una competència és la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses i conflictives, de manera eficaç, en un context determinat per mitjà d’actituds, habilitats i coneixements”. “Una persona és competent quan domina coneixements (fets i conceptes), procediments i actituds.”

Per tant, una competència es podria definir i aplicar quan una persona és capaç d’imposar el que coneix i el que sap fer amb interès, a la vida real, amb els mateixos mitjans que una altra, però obtenint uns resultats veritablement espectaculars. Tot això al mateix temps i de forma interrelacionada, a diferents àmbits de la vida, no només a nivell professional. A més, quan un individu troba una situació real i complexa amb diversos problemes, primerament ha d’analitzar la situació. En segon lloc, seleccionar de les possibles alternatives o competències, aquella que millor es domina ( triar un esquema d’actuació). “Per poder analitzar s’aprèn analitzant, per poder seleccionar s’aprèn seleccionat i per aprendre a fer hem de fer”. Els fets s’aprenen repetint-los un cert nombre de vegades. Probablement, a una persona li  bastarà amb repetir-los dues vegades i a una altra no li valdrà, els haurà de repetir com a mínim 10  vegades o 20. Per tant, això ens demostra que hi ha diferents nivells d’aprenentatge. Els conceptes com ara: “densitat”, “natalitat”, “competència”, “literatura”... s’hauran d’aprendre a partir de pròpies experiències personals i comprenent-los. Els procediments s’aprenen repetint-los a través d’uns models, exercicis i reflexions. Per exemple: nedar s’aprèn  nedant, mirant altres models i fent pràctica. Finalment, les actituds s’aprenen vivint en situacions on s’ha de ser solidari, just, tolerant...

Les competències impliquen tot això: saber comprendre, saber fer, saber viure i saber ser, però també una mica de memorització. Aquí teniu un vídeo que ho demostra: 

Les competències tenen una sèrie de característiques:

-La funcionalitat: Tot allò que s’aprèn se li ha de donar sentit, una funció en la vida real, comprendre-ho.

“Y ya no quieren repetir las tablas de multiplicar, ya no quieren saberse la lista de los reyes Godos… quieren comprender, vivir, tener un futuro, crear, improvisar.” Educadores hoy

-La complexitat: Hem d’analitzar situacions complexes, dificultoses.

-El component procedimental: Analitzar, seleccionar i executar la competència.

-La integració de components: Els components s’aprenen amb unes estratègies determinades i pròpies de cadascú.

A més, la resposta a les competències no és afegir continguts, sinó metodològica.

Es tracta d’una resposta per canviar l’aprenentatge memorístic i fer que aquest es converteixi en significatiu. Necessitem una àrea comuna, feta amb equip, ja que les disciplines no són suficients. Això és així, perquè hi ha continguts metadisciplinars que no van inclosos a cap disciplina. A més, els mètodes han de tenir un enfocament globalitzador i han de basar-se amb projectes, recerques, casos...

El bloc Una tiza y tú ens diu:

“Me encuentro ahora recogiendo información sobre experiencias y proyectos que estimulen la creatividad de los alumnos para la consecución de un objetivo-reto-idea-sueño común. Proyectos que hayan conseguido que el alumnado los haga suyos poniendo ilusión y pasión para llevarlos a buen término. Proyectos en los que el aprendizaje es compartido, al igual que los resultados y los méritos…”

Això és el que faré, fomentar la creativitat dels meus alumnes perquè puguin recuperar el interès i la il·lusió que terriblement l’han perduda.

Moltes salutacions d’una estudiant, que avui, dia 16 de novembre de 2011, compleix 18 anys!

Un comentari dirigit a "Kuentalibros"...

Vull dedicar aquest petit espai a fer una dolça reflexió a Kuentalibros, un projecte que em pareix meravellós alhora de fomentar la lectura a totes les edats. Es tracta d’una pàgina web oberta a tothom, ja que permet realitzar una espècie de fitxa virtual i digital de lectura des dels més petis, passant pels universitaris, fins a qualsevol adult que s’ho proposi. Això és així, perquè un llibre sempre serà un gran amic, tal com ho expressa el següent vídeo:

Però realment, a banda d’escriure per fomentar la lectura i les ganes de llegir a tothom, ho faig per expressar la meva emoció, alegria, satisfacció i plaer que s’obté quan un treball de lectura és publicat virtualment. Per això vull donar les moltes gràcies al projecte Kuentalibros, per obrir-nos les portes a les meves companyes d’universitat i a mi, i compartir el nostre primer treball del grau d’educació infantil. Un treball fet amb molta il·lusió, esperança i esforç (que ha valgut la pena, sense cap dubte), basat amb el llibre Va de mestres d’Ollé i Sangrà. Estic tant contenta d’haver conegut una eina com aquesta, que l’espero utilitzar sense cap vacil·lació per als meus futurs alumnes. En la meva opinió, la motivació cap a la lectura sempre és més gratificant si no es guarda simplement la tasca realitzada dins d’un calaix. Per això, s’ha de treure a l’exterior, mostrar la creativitat de cadascú, no amagar les possibilitats i capacitats pròpies, i utilitzar per damunt de tot la imaginació. “Fer volar la imaginació”, això és el que es tracta. A més, això és el que agrada sobretot als nens.

http://www.flickr.com/photos/emiliagarassino/3828301696/


Per un altre costat, no hauria sigut possible trobar el meu espai a Kuentalibros, si no hagués set per l’ajuda de la meva tutora: Gemma Tur Ferrer. Per tant, a ella també li envio les gràcies i l’enhorabona per tenir iniciatives tant espectaculars i fantàstiques. També per introduir a les seves alumnes al món de les TIC i fer augmentar el nostre entorn personal d’aprenentatge (PLE).

Ara m’he dedicat a reflexionar la meva profunda alegria cap a Kuentalibros individualment, però haig de dir que també hem fet una reflexió grupal que queda molt ben expressada en la pàgina que s’han penjat els nostres treballs:

“Buenos días,

Estamos en clase y os escribo en nombre de todo el grupo. Queríamos daros las gracias por dejarnos compartir nuestros trabajos y la enhorabuena por la iniciativa que habéis tenido con el proyecto de Kuentalibros. Estamos muy emocionadas por el hecho de que nuestros trabajos salgan de estas pequeñas cuatro paredes, de esta forma estamos aprendiendo de manera exponencial. Gracias por leernos y esperamos seguir en contacto.

Un saludo desde Ibiza.”

http://kuentalibros.blogspot.com/2011/11/va-de-mestres.html

Això mateix, una gran salutació des d’una illa petita, però amb un enorme interès cap a la lectura, Eivissa. A més, aquesta afició sempre serà més possible gràcies a iniciatives com Kuentalibros! El meu treball ja ha set publicat allí i el vostre? Jo no puc parar de llegir!







Eva Torres